Toni Sala

Dimarts, 6 de maig

– 1 –

Vaig ser alumne de Javier Cercas a la Universitat de Girona, com a estudiant de filologia, no recordo a quin curs, ens feia una assignatura de literatura suramericana, érem pocs, en una aula petita, al voltant d’una taula. Era un professor jove que ens portava uns set anys, una proximitat que a les aules nota més el professor que l’alumne, i que ell afavoria, proper i entusiasta amb els textos, amb una lleugera inseguretat conscient que es feia perdonar tornant-la expressiva, exterioritzant-la. Era amable i generós i podies parlar-hi de tu a tu. Me’n recordo d’un dia, passat el pont de Pedra de Girona, caminant amb ell i altres alumnes pel carrer Nou i comentant-li que una lectura obligatòria, Tres tristes tigres, no m’havia interessat, i ell preguntant-se com podia ser, i mirant de trobar-hi una explicació.

Entre nosaltres li dèiem en Tanques. No recordo en quin idioma ens feia les classes però sí que recordo que la relació amb nosaltres era en català. Aquells anys, Quim Monzó s’havia fet molt famós i un dia, a classe, Cercas ens va explicar que era amic seu, i que miraria de fer-lo venir un dia a Girona. Això em devia impressionar, perquè va quedar-me gravada una frase inesperada per un alumne ignorant del món de les lletres com llavors era jo, que esperava que destacaria de Monzó el seu talent literari, i en canvi va dir: “sobretot és una persona d’un gran sentit comú.”

Tinc quatre records més, de Cercas. Un és en una cafeteria de la Plaça de la Independència que ara es diu Cafè Royal, a la cantonada amb el carrer Clavé. Érem allà fent un cafè amb ell, que havia entrat amb El País a sota el braç. Aquell dia, El País publicava no sé si una entrevista o una columna de Josep Murgades i fèiem broma, tampoc recordo si de l’article o de què, i en un moment donat ell va imitar el personatge que interpreta Peter Sellers a Doctor Strangelove, aquell que no podia contenir-se de fer la salutació nazi, volent dir que Murgades tenia tics feixistes.

El segon record és haver sopat una vegada a casa seva a Girona, amb Ponç Puigdevall i les nostres parelles. Jo era el més jove, allà, i vaig passar-ho malament perquè ells dos es coneixien més, eren amics i compartien referents que a mi se m’escapaven. En un moment donat van treure un llibre de García Márquez i van comparar un fragment de Márquez amb un fragment em sembla que del Quixot, per veure d’on sortia. Era el mateix entusiasme que Cercas mostrava també a classe, ara ajudat per la reunió d’amics i el vi. Em sembla que em va ensenyar també els llibres que tenia al garatge.

El tercer no recordo si va ser el mateix dia ni com va anar, però també era a Girona i vam prendre alguna cosa al bar de l’hotel Carlemany, i les nostres parelles parlaven de crear una associació de víctimes del matrimoni amb escriptors.

Això havia de ser a l’any dos mil. No sé quina circumstància o excusa ens va ajuntar. Segurament hi tenia a veure Ponç Puigdevall, que era de la meva ciutat i que jo havia conegut després que em fes una de les crítiques més elogioses que mai he rebut, per la novel·la Pere Marín. Ja s’encarregaria ell mateix d’equilibrar la balança amb una crítica absolutament despectiva del meu llibre següent, Bones notícies.

Amb Bones notícies vaig coincidir per últim cop amb Cercas. Era el Sant Jordi de l’any 2001. Vam fer junts al migdia el viatge amb cotxe des de Girona, on havíem firmat, a Barcelona, on ens esperaven també a les parades. Firmar és una paraula exagerada. Vam fer broma sobre qui dels dos firmaria menys llibres, per estrany que ara pugui semblar en el seu cas.

Ell acabava de treure Soldados de Salamina. Al cap d’uns mesos, El País va publicar un article molt elogiós de Vargas Llosa i Soldados va convertir-se en un bestseller i Cercas en un autor d’èxit internacional. Jo vaig publicar la Petita crònica d’un professor a secundària i vaig tenir el meu èxit a escala catalana. A tots dos se’ns va girar feina, sobretot a ell, i des de llavors les notícies que n’he tingut han sigut pels diaris o a través d’amics comuns.

-2-

El cap de setmana passat va sortir una entrevista a Cercas al diari El Periódico titulada “Esta crisis es terrible, pero me afectó más el otoño del 2017.” Que la publiqués El Periódico i que Miquel Iceta s’afanyés a tuitejar-la va ajudar que la notícia fos llegida així: per l’escriptor Cercas, el nacionalisme català és pitjor que el covid-19.

Era un pas més en la identificació que el nacionalisme espanyol fa del nacionalisme català – de fet, dels catalans, com a únics possibles portadors – amb un virus, comparació de molt trista memòria. Encara avui el govern espanyol escriu als cartells propagandístics la paraula virus en lletres grogues per identificar-lo amb el color que simbolitza la denúcia de presos polítics a Espanya. No és estrany, doncs, que el missatge s’entengués per part de nacionalistes espanyols i catalans de la manera que dic: Cercas troba més greu el referèndum d’independència que les morts pel coronavirus.

Així funcionen els extremismes i així s’utilitza un escriptor. Cercas no diu que el virus sigui pitjor que el referèndum. Diu que li afecta menys, com és comprensible si no tens familiars malalts o morts per l’epidèmia, la feina no et perilla i l’1 d’octubre va ser per tu un gran drama personal, com no dubto gens que va ser-ho per Cercas. “Fue brutal”, precisa. I més endavant, també en referència a virus: “Si esto no fuera una catástrofe colectiva, sería una bendición individual.” Aquesta frase em sembla que anul·la tant la lectura catalanista com l’espanyolista, com les anul·lava d’entrada un mínim de sentit comú, aquell sentit comú que el professor Cercas valorava tant en Monzó i que tantes vegades m’ha vingut al cap quan he tingut notícies seves.

Perquè d’aquesta entrevista, el que continua deixant-me parat, encara que no em vingui de nou, és de quina manera Cercas ha lligat la seva persona – la seva moral – a la monarquia espanyola. Miro de trobar aquí el sentit comú i no soc capaç, no hi ha manera. “El Rey representa al Estado democrático,” diu, i per voltes que hi doni no ho puc entendre. Maig del 2020, Espanya, i algú encara dient que “el Rey representa al Estado democrático.”

Fa mig any, el rei va donar-li un premi i també va impressionar-me veure Cercas acotant el cap nerviós i dient al rei que “a mi modo de ver, la monarquía que usted encarna es una monarquía republicana; o dicho de otro modo: que es una monarquía democrática precisamente porque está basada en valores republicanos – la libertad, la igualdad, la fraternidad – y que por lo tanto es, se diga o no, implícita o explícitamente, heredera del último y frustrado experimento democrático español, la II República.” No puc entendre quin sentit comú hi ha a lligar-se voluntàriament a la monarquia més corrupta d’Europa, sobre la qual se sustenta tota la misèria que corrou aquest país que Cercas estima tant, per giragonses dialèctiques i matisos que hi vulgui fer.

[“Último y frustrado experimento” perquè el règim actual és l’èxit definitiu, gràcies a una monarquia republicana hereva dels valors d’una república fracassada. “Monarquía republicana”. Faria riure si no hi sentíssim la veu de tres bruixes sinistres. “El bell és lleig, el lleig és bell; ‘nem voltant entre boira i desgavell!”]

De fet, però, sempre que he sentit o llegit Cercas dir coses així no és Monzó qui m’ha vingut de al cap de seguida, sinó Roberto Bolaño. No ho puc evitar. Penso: què n’hauria pensat Bolaño, que tan present va tenir la tragèdia de l’irracionalisme durant el XX?

Bolaño i Cercas es van conèixer a Girona quan Cercas tenia disset anys i l’altre vint-i-sis, i van ser molt amics, almenys fins on jo sé. Puc imaginar-me l’efecte de Bolaño sobre un adolescent. Potser un escriptor tan fi com Bolaño pugui ajudar-me. No és que m’intrigui Cercas en tant que escriptor, sinó en tant que persona. Mesos abans que sortís Soldados de Salamina, Bolaño havia escrit sobre Cercas en un diari xilè, i havia parlat del seu “entusiasmo irracional por John Irving, un entusiasmo que no comparto.” Aquest entusiasme deu ser el mateix que jo detectava a les classes de Cercas. Apunto aquí que tinc una desconfiança poruga, conservadora i pagesa per la possessió divina de l’entusiasme, que me’l fa veure en general com una concessió a la frivolitat, una màscara per qui se la pot permetre. Amb la precisió dels bons escriptors, Bolaño la detecta i la subratlla amb un adjectiu que només serveix per això, per subratllar: irracional. És clar que només és una anècdota en la descripció que fa del seu amic. Però més avall de l’article diu: “Cercas, esencialmente, es desaforado, y puede congeniar en un mismo espíritu lo delicado y lo estrambótico, la cordura y la excentricidad.”

No trobo exagerat relacionar el monarquisme de Cercas amb la part que Bolaño li troba de d’estrambòtic i excèntric. Un altre entusiasta, Dalí, també n’era, i els nervis del mateix Iceta ballant excèntricament sobre la presó dels seus companys de Parlament no em semblen gaire lluny de l’excentricitat nerviosa de Cercas quan fa el discurs davant del rei.

En un altre article, Bolaño va elogiar molt Soldados de Salamina, però va ser Vargas Llosa, des de El País, que va beneir i multiplicar les vendes del llibre, vendes que acabarien convertint Cercas en l’escriptor número u de l’actual sistema polític espanyol, en “una estructura d’estat”, com va dir algú una vegada.

He tingut molt pocs tractes amb Cercas. Si per ell l’1-O va ser un drama, també va ser-ho per mi, amb una àvia de noranta-cinc anys votant en el moment que la policia obria caps amb porres a la gent que pretenia votar. No dubto que hi va perdre amics, però els seus amics també el van perdre a ell. Entenc també que el seu món equidistant s’hi va enfonsar. L’1 d’octubre va tenir punts desagradables per tots, com sol tenir-los la veritat que ens amaguem quan surt a la superfície. L’home que més m’ha ensenyat de literatura, Salvador Oliva, el meu estimat Salvador Oliva, que, sense que ell ho sàpiga, va ser providencial per mi, el millor professor en el millor moment, el mestre que va obrir-me els ulls a la realitat del text i, sobretot, a Carner, l’home que va posar-me amb contacte amb Ferrater, també va sorprendre’m escrivint articles que des del meu punt de vista estaven molt lluny del sentit comú, i que em van arribar a fer plantejar què hi havia de veritat a les seves classes, vull dir de seriós, o en la seva estima de Carner o de Shakespeare.

Com no conec ningú que no s’estimi els seus amics, tampoc conec ningú que no sigui nacionalista. Les reaccions de despit amb el nacionalisme català se solen vincular al ressentiment, i pot ser que tot vagi per aquí. Aprofitar el ressentiment de classe per atacar el catalanisme ha estat la gran jugada de l’estat per controlar d’una banda les classes més maltractades i per l’altra els catalanistes. Fes que els dèbils es barallin entre ells i els tindràs dividits i anul·lant-se.

Però en persones que han participat de la cultura catalana, en lectors de Carner o de Monzó, què és que els fa perdre el sentit comú en la qüestió nacional? De vegades penso si no serà un ressentiment més que basat en el passat basat en la fantasia del que podia haver estat i no ha sigut. Entenc que persones com Oliva, que a classe se’n reia amb tanta intel·ligència de Pujol, continuï veient el nacionalisme català com una derivació seva. Però també penso en els últims versos de l’últim poema de l’últim llibre de poesia de Carner, que es diu El més vell del poble i que acaba demanant poder morir honorant “un esquinçall, en altre temps bandera.” Entenc molt bé que la meva nació és un drap merdós, i avui més que mai, però, què haig de fer? Ajudaré més la meva cultura afegint-me als que esborrarien demà mateix si poguessin i sense la més mínima consciència l’idioma que em permet accedir-hi?

Quan penso en un ressentiment més del futur que del passat, em pregunto si no serà tot molt més senzill que no sembla, si no serà un problema de vanaglòria i si la vanaglòria no serà en el fons una qüestió d’hipocresia. L’estoïcisme hauria fet diana: tot es reduiria llavors a l’autoengany i finalment a la por a la mort.

De Cercas tot just n’he llegit dos llibres, Soldados i Las leyes de la frontera, que em va fer deixar-lo estar. Últimament ha guanyat el premi Planeta, més o menys a la mateixa edat que va fer-ho Vargas Llosa. Un premi no vol dir res, però per alguna cosa un escriptor que ja és ric s’hi presenta i el guanya, sabent que es posarà encara més al costat dels que manen. Dubto molt que Soldados estigui a l’altura posem per cas de La ciudad y los perros, que Vargas Llosa ja tenia escrit quan va guanyar el Planeta.Un dels pitjors i més freqüents enganys morals és entendre la valentia com una fi en si mateixa. Tant de bo Cercas sigui capaç de combatre el perdonar-se a si mateix l’excentricitat i l’estrambòtic, i no ho dic pas no per la seva persona, que m’interessa relativament, sinó per la seva escriptura.

This entry was posted Dimecres, Maig 6th, 2020 at 3:18 am and is filed under Sense categoria. You can leave a response, or trackback from your own site.