L’emergència (40)
Dissabte, 2 de maig
No sabem res. No confiem en el govern, ni en els científics que són utilitzats pel govern o per l’oposició al govern.
Avui per primer cop ens han deixat passejar el cos, de sis a deu del matí i de vuit a onze del vespre, perquè fes exercici. M’he despertat sense tenir decidit què faria. Si surto a la muntanya, he pensat, m’hi trobaré molta gent, com va passar quan van deixar sortir els nens. Ens han tancat a pressió i de qualsevol manera i a pressió i de qualsevol manera ara ens deixen sortir – tots junts concentrats a la mateixa hora i als mateixos llocs. Com seria de diferent si polítics, policia, militars i delators, per comptes de dedicar-se a controlar, es dediquessin a organitzar. De personal no en faltaria!
Però encara tenia un motiu més profund per no anar-hi. Un malestar molt íntim, potser l’indici d’un trauma, tan petit i potser irrellevant com es vulgui, però existent. Una sensació de brutícia interior que no es pot netejar, com deuen tenir les persones violades. Precisament en el permís per poder sortir al bosc he notat la marca que deixa la violència d’algú o alguna cosa que ha arribat fins al teu cos a través de l’abús.
Per no rebolcar-me en aquest remolí de brutícia, m’he recordat a mi mateix els mails, missatges i trucades que he estat rebent aquests dies en relació a L’emergència. No pas una allau, ni molt menys, però suficients per sentir-me acompanyat. Aprofito per agrair-ho públicament donant aquesta notícia: que hi som. Sempre la consciència és subterrània. La consciència sap què té a sobre i què té al costat, però no sap què té a sota. Hi ha companys de consciència. No en calen gaires per constituir una cultura i es reconeixen entre ells.
Al final he acabat sortint. He marxat a dos quarts de deu per veure l’ambient. He agafat el camí que acostumo a fer corrent, em sembla que són uns set quilòmetres, el circuït, pujar i baixar el Puig Gros, i ja preveient que al principi em trobaria tots els que baixessin de la muntanya. Portava amb mi la Jonca, el meu salconduit per passejar-me com vulgui. He enfilat doncs cap a la Divina Pastora, pel recorregut que vaig explicar l’altre dia.
Efectivament, caminant caminant m’anava trobant els que baixaven, apressats per ser a casa a les deu. Desconeguts que mai abans havien posat els peus pel costat de la riera, i que fa tres mesos no s’haurien ni imaginat a si mateixos corrent pel bosc, quin remei, ara tornaven amb la llengua a fora. D’aquí deu minuts el bosc tornarà a estar absurdament buit, he pensat. Feia sol, he passat a la vora d’un home panxut, aturat amb les mans agafades als genolls, suat de dalt a baix amb la mascareta posada, xopa de suor. Hi havia parelles corrent, sobretot gent jove, també corredors sols.
A mitja pujada el bosc ja s’havia buidat. He vist una taca blanca entre uns matolls, m’hi he acostat i era una mascareta. Una mascareta nova abandonada al bosc. Un esportista se n’havia atipat a mitja pujada. L’amo de la mascareta havia seguit al peu de la lletra les indicacions horàries pel confinament i en canvi havia deixat un contaminant víric al bosc.
He continuat amunt, els camins estaven tal com els vaig deixar fa cinquanta dies, la gatosa i la mòdega havien florit, i també havien florit les papallones i els pit-roig. Baixant tenia sota meu la punta d’en Bosc, l’ensenada i s’Adolitx. Ni una barca. M’han vingut llavors al cap els presos polítics, perquè Raül Romeva havia fet alguna nedada en aquelles aigües. Deu meu, he pensat. Els tenim tan assumits que ja és com si no existissin. Volíem ser independents, vam celebrar un referèndum per convèncer-nos-en. No podran amb nosaltres, ens dèiem, perquè som majoria i tenim raó, i si n’empresonen un, n’hi posarem un altre. Dissolt el parlament i obligats a fer eleccions, els líders van demanar que els votéssim, que restituirien el govern.
Oblidant-se que eren els nostres representants, van entregar-se als seus enemics. Què caram s’esperaven? Totes les humiliacions que han rebut anaven dirigides als seus votants. Tot el judici ignominiós, les sentències exemplars, els anys de presó. I mentrestant el nostre govern enviant-nos ell mateix la policia. Els dos anys i mig que portem de presos polítics, dos anys i mig durant els quals tots ens hem posat en un moment o altre a la seva pell, han anat preparant-nos per acceptar tan mansament com hem fet aquests dies la llei del més fort i per ser cada cop més creients.
Al vespre he sortit quan ja fosquejava. He fet una altra vegada el circuït, amb la Jonca. He vist els ratpenats. A la riera hi havia un pandemònium de granotes. Pujant per Assols, un senglar ha remogut les mates i ha fugit, no l’he vist però l’he sentit ben a la vora. Tot estava perfumat. Pel costat de la Vall d’Aro he vist el far de Sant Sebastià i el de Palamós. Passada la carena, entre els arbres, el far de Tossa. Els cirerers d’arboç semblaven florits, i només era el reflex de la lluna a les fulles brillants. Se sentia el mussol. He recollit de terra una fulla amb una cuca de llum a sobre, l’he tornat a deixar. Era cansat, baixar a les fosques, sense saber on posava els peus. He arribat a baix passades les onze, ja en ple toc de queda, i travessant la variant he tingut la mala sort de coincidir amb un cotxe de la policia amb els llums blaus de sobre encesos, però no m’ha dit res, portava la Jonca.
Maig 3rd, 2020 at 12:31 pm
Toni, m’he sentit molt identificat amb aquest malestar íntim, com un trauma, que descrius tan bé. M’ha agradat llegir-ho i que m’hagis ajudat a posar-hi paraules.
Doncs això, gràcies!
I molts records també, que som antics companys de feina del vell institut Rocagrossa, a Lloret, no sé si te’n recordes. Algun esmorzar a l’hora del pati vam compartir…
En fi, que més voldríem que l’esperit humà pogués actuar lliure, sense por, amb alegria, com un alpinista a la muntanya!