L’emergència (42)
Divendres, 8 de maig
Ara mateix una parella de municipals es passeja per la badia de Sant Feliu controlant que la gent no es banyi. És la mateixa imatge d’aquelles fotografies en blanc i negre de les parelles de guàrdies civils que controlaven les platges perquè ningú s’hi banyés amb menys roba del compte. Ara et pots banyar per fer esport però no et pots banyar com a “acte recreatiu.” Com que no hi ha diferència entre fer “per esport” i fer recreativament, han decidit deixar banyar els que tenen o poden comprar-se un tratjo de neoprè. Resultat: els municipals amonesten un pobre jubilat que volia prendre un bany en una platja completament buida, o impedeixen als nens remullar-se els peus a les roques. Control per comptes d’organització. El tot o res totalitari, que és d’on ve el lema sinistre als quarters de la guàrdia civil.
Sort que tinc gos perquè a la riera més val no acostar-s’hi a les hores que l’esport o el passeig són permesos. S’omple de gent que corre pels corriols amb bicicleta o calçat esportiu. Als hospitals han començat a arribar casos de traumatismes per accident de bicicleta. Tothom s’exercita allà mateix i amb pressa perquè el temps és limitat i es fa fosc. Hem agrupat els esportistes als mateixos llocs i a les mateixes hores pel gust de les restriccions i la uniformització. Organitzadament – és a dir, donant el poder a cada ciutat, a cada barri, i amb una norma tan senzilla, sensata i universal com la de mantenir la distància -, tothom hauria pogut sortir en unes condicions menys estressants i menys perilloses. Però el poder no deixa anar la presa, vol menjar-se-la, no pas matar-la, només menjar-se-la.
Ens van tractar com a criatures. No tingueu cap por, només serà una grip. Vam anar a les manifestacions. Ens van continuar tractant com a criatures. Tanqueu-vos a casa i no us passarà res. Tanqueu els ulls i no vindrà el llop. Confieu en nosaltres i no us passarà res. El sistema sanitari estava al límit i ens van demanar que no anéssim als hospitals fins que els símptomes ja fossin molt greus. Ara s’ha vist el sentit comú: millor tractar la malaltia incipient. Però els hospitals no estaven preparats per acollir tants malalts, perquè els responsables es van estimar més creure que l’epidèmia no arribaria aquí – tanca els ulls i no vindrà el llop. Sumem-hi el nacionalisme de no confinar Madrid i treure les competències de sanitat als que tenien l’experiència: màxim de morts i màxima afectació de l’economia.
Emergeix una irresponsabilitat cuinada durant dècades. Tal com van fer les llibreries no servint llibres per Sant Jordi – amb excepcions – ara els mateixos bibliotecaris – amb excepcions – han demanat de no obrir les biblioteques fins al mes que ve. El món de la cultura demostra què vol: privilegis. El reactiu de l’epidèmia està tenint efectes devastadors sobre l’ensenyament. Les escoles i els instituts estaven tan al límit com els hospitals quan ha arribat el virus. Sanitat i ensenyament són interdependents, les retallades als uns van del bracet amb les retallades als altres. Si no hi ha cultura, no hi ha sanitat. Per això considerar llibreries i biblioteques serveis secundaris és considerar serveis secundaris metges i hospitals.
Desconec el món sanitari, tot i que el recurs a les aplicacions de mòbil no em fa ser gaire optimista. No m’estranyaria què hi passés com amb l’ensenyament. Abandonat l’humanisme, ara es confia en les màquines. Aprofitant que s’han tornat imprescindibles, ja no se les utilitza com a instruments sinó com a finalitats. La màquina tendeix a la uniformització, o sigui a igualar a la baixa. El gran poder de la màquina és que millora el control dels uns sobre els altres. Permet més hipocresia, o sigui acabar d’enfortir el més fort. Ja les últimes dècades van ser un gran desastre per l’ensenyament, anatemitzant l’anomenada classe magistral, o sigui l’educació de tota la vida, que consistia en una cosa tan senzilla com deixar llibertat – responsabilitat – al professor perquè pogués transmetre els seus coneixements. Aprofitant que els alumnes no tenen la majoria d’edat, els vam robar l’ensenyament. De professors inútils, com de transportistes o de banquers, sempre n’hi haurà. Però ara el sistema escapça els millors professionals. El que no quedaran serà bons professors. Quedaran màquines. Jo he vist l’ensenyament convertir-se en un sistema de control que ha acabat fent impossible ensenyar perquè impossibilitar la llibertat, és a dir, desresponsabilitzar, ofega l’individu. Només cal veure els resultats. Hores i hores, cursos i cursos perquè els alumnes surtin sense haver après a escriure i llegir. No tinc cap dubte que els alumnes hauran après més aquests dos mesos d’excepció que en tota la resta de curs, per contacte amb els pares i per contacte amb la por de la mort. Mai havia vist com vaig veure ahir a la tarda nens jugant per la riera, les mares assegudes a la riba, ells amb els peus a l’aigua, buscant animalons. Dubto que quan els pares treballin els hi torni a veure. Ara els volem encabir a dintre una màquina de programes, reunions, jocs, testos, vídeos, entorns web i control. Ofegarem els professors amb cursos i recursos informàtics per evitar que puguin recórrer a una cosa tan simple com els llibres. El text. L’escrit. Quin desaprofitament de la pantalla. Per què aprendre a pensar, si aprendre a pensar va contra la màquina? Podent fer un xat interactiu i múltiple, ple de soroll i llumetes, per què perdre el temps? Que no ho veus que el nano no es sap concentrar? Que no ho veus que és infantil i curtet? Tenallats per la màquina, els professors es troben cada vegada més engolits per la hipocresia del sistema, i no tinc cap dubte que arribat el moment seran utilitzats com a carn per les feres dels pares, pels mateixos polítics i pedagogs de saló que els han dut fins aquí sense que hagin estat ells capaços de protestar i de plantar-se quan era el moment, com ho és ara.
