L’emergència (39)
Divendres, 1 de maig
Els cotxes aparcats tots sense excepció i les converses al mig del carrer sense pressa entre els veïns – fins que “marxo, marxo, que vull veure les notícies” -, les rialles dels nens, no crec que m’ho estigui imaginant, fins i tot a Sant Feliu es nota que hi ha menys contaminació. L’acústica és més directa, m’arriba amb més precisió el cascabelleig de les corones d’ocells a dalt de cada arbre, i la droga pels ulls dels vorals de la variant plens de flors silvestres. Els jardiners municipals fa setmanes que no passen a decapitar els colors amb pesticides verinosos.
No crec que m’ho imagini, el cel ha baixat a la terra amb la pluja, ahir va fer una mica de tramuntana seca, una mica d’epilèpsia a les fulles petites i tendres, acabades de nèixer, la profecia del pàrkinson quan s’assequin, i entremig tindrem l’estiu i la seva ombra, ara ja l’escalfor i la fred s’alternen, l’ombra i la claror les posa l’arbre. El vent movia branques, el sol em travessava el jersei i els pantalons, quin bon moment per banyar-se, ja pot ser freda l’aigua, que a dintre el vent s’atura, si nedes arran de superfície l’escalfor la travessa, i a fora tens el vent lluminós i els pins, com un altre món, el del cap fora l’aigua.
Avui ha arribat la calor. Fins al migdia les plaques dels núvols anaven passant per sobre meu com gran blocs de glaç, lents, semblava que estigués assegut al fons d’un llac de vidre i a sobre meu el sostre marbrat, viu, em concretava i m’expandia per dintre, un virus benigne que em desinfectava. Fins que ha arribat puntual com sempre el garbí, que aquí quan s’aixeca domina, i atura fins i tot la tramuntana, un vent que ve de mar però de no gaire lluny, un vent de quilòmetre zero, i ja no hi havia núvols al cel sinó fulles i flors passant per sobre meu, la ploma de l’ocell feliç que ens protegeix a sota l’ala, l’àngel blanc.
He pensat en l’altre dia a la riera, ara que deixen sortir els nens, vaig trobar-m’hi la meva cosina, més jove que jo, amb el seu marit i la seva filla, vaig separar-me per deixar-los passar, la Jonca es banyava a l’aigua, vam aturar-nos mantenint la distància, l’aigua de la riera també es deixava sentir com mai darrere seu per entre els còdols, per sobre un llit de sorra daurada, i la meva cosina em va explicar que havien sortit tots a buscar camamilla, i rient em va dir:
– Saps que jo ja l’he passat? No m’han fet la prova però no en tinc cap dubte, vaig perdre el gust, vaig tenir dècimes, el vaig passar. En una setmana vaig fer net i et diré una cosa: tinc amics que també l’han tingut, i quinze dies o vint, però jo no. Jo me’l vaig treure en una setmana i ja et diré per què. Perquè vaig prendre-m’ho tot. M’ho vaig prendre tot. Saps, tot el que diuen que no et pots prendre? Doncs, tot. I va marxar. Si ho agafes, ja t’ho dic, truca’m.
– Caram, i tant, que et trucaré! – vaig contestar, i vam separar-nos rient.
No és cap ximpleta, la meva cosina, i deu haver perdut com jo tot l’interès en el que puguin dir els polítics, com sospito que passa a tothom amb dos dits de front. És bo o dolent haver arribat fins aquí? Un dia vaig veure un moment el responsable que el govern espanyol té al davant de les decisions científiques. El fons emergeix en la forma i escoltant aquella veu rogallosa i el to que sortia d’aquella cara pàl·lida, amb els cabells descurats, em vaig fer enrera com si tingués a davant la mateixa malaltia, una mena de gos apallissat que et mira i et fa responsable d’alguna cosa que no has fet.
Ara hi ha molta desorientació sobre la sortida del confinament, les fases que han anunciat, i és que no es segueixen les declaracions dels polítics, no s’escolten, i no s’escolten perquè ara mateix seguir-les és més perillós que no fer-ho. Primer ens van assegurar que només seria una grip, que anéssim tranquils a les manifestacions, ens van dir que les mascaretes no eren eficaces… Després ens van dir que el virus “no entiende de territorios” i que per tant no tancaven Madrid. Van deixar anar els militars i la policia. Veies els polítics d’aquí i els d’allà i pensaves: són una fi en si mateixos. Va quedar clar que més valia seguir el sentit comú. No perdre el sentit comú. És tota la responsabilitat de l’espècie humana. Els desastres totalitaris es donen quan les persones renuncien col·lectivament al sentit comú. Amb quina facilitat deixen portar-se, sobretot si se’ls mana amb la coartada de la ciència. En nom de la ciència, en nom de Darwin es van trobar uns veïns denunciant els seus veïns de tota la vida, en nom de la solidaritat i en nom d’un món millor va convertir-se en nihilistes. És en l’alteració del sentit comú que el poder demostra que mana. Sóc més poderós com més absurd sigui el que demano. Si a més ho faig una mica confús – com passa amb hisenda -, la desorientació acaba d’afavorir-me perquè fa sentir insegur el meu subordinat, i ell mateix m’ensenya quins són els seus límits, ja no he ni d’arriscar a encertar-los jo.
