L’emergència (38)
Dijous, 30 d’abril
-3-
A Solitud, Víctor Català explica els efectes que té el confinament d’una noia verge a muntanya amb un marit impotent. Quines conseqüències eròtiques deuen estar tenint aquests cinquanta dies primaverals de renúncia monàstica al cos sobre els joves?
Ferrater va fer una lectura psicoanalítica de Solitud. Era una metodologia estranya en ell, però com més hi penso més veig que tenia tot el sentit i que potser Ferrater estava a un pas d’anunciar això que avui intentaré explicar.
Com hi ha idiomes d’escriptura, hi ha idiomes de lectura. Freud escriu en alemany i Bloom se’l llegeix en hebreu. Eren tots dos jueus i portaven a l’esquena mil·lenis de lectura i comentari bíblics, de manera que el que fan tots dos és interpretació, l’un sobre què li deien els pacients, l’altre sobre què li deien els escriptors, que no deixen de ser també uns pacients desconcertats.
Ferrater va veure que la Mila hauria estat una pacient ideal per Freud. Per alguna cosa n’era contemporània. Solitud ja des del títol parla de la necessitat del cos, i la seva història és com tantes que Freud en va tractar, una història de la seva època, dones histèriques per culpa de marits impotents. La Mila tenia un marit impotent i va anar a enamorar-se d’un pastor vell i també impotent. Els somnis que tenia Freud els hauria fet encaixar perfectament.
No és Solitud. És la literatura catalana modernista del tombant de segle, que està arribant a les mateixes conclusions que Freud, i potser amb més radicalitat i tot. Perquè Freud, finalment, etiqueta, encapsula els seus descobriments, els cientificitza, i d’aquí han vingut molts mals, perquè Freud és un prodigi d’intel·ligència, i quan la intel·ligència topa amb l’estupidesa el positiu es multiplica pel negatiu, i quan el positiu es multiplica pel negatiu ja sabeu que el resultat no és positiu, sinó multiplicadament negatiu. Freud, el Nietzsche terapèutic, va portar a una cretinització com la que portaria Nietzsche als seus pitjors seguidors, i les seves teories sobre la repressió encara avui fan patir.
A casa meva, com a la majoria de cases de gent que ara ronda els cinquanta anys, no es parlava mai de sexe. Educació sexual zero i un gran pudor en aquesta qüestió. La privatització extrema de la vida sexual, però, la preservació del seu misteri infranquejable, convertia el sexe en una qüestió com a mínim delicada i davant la qual havies de moure’t amb molta cautela. Sí, generacions i generacions masculines anteriors a la meva – d’una manera turbulentament, o sigui hipòcritament, acostada a l’actual – anaven de putes amb la tranquil·litat de trobar-se en un territori perfectament mapat. Però després, fora del prostíbul – i de fet, al prostíbul mateix- , el món del sexe es mantenia a l’ombra, és a dir, en la foscor que li és pròpia – en realitat, incrementada al prostíbul.
La foscor i el pudor són propis del sexe perquè el sexe afecta al misteri de la vida, a la línia mateixa que separa la mort de la vida. És al sexe on es juga l’existència, on les pulsions de vida i de mort es troben tan a la vora com en el poema de Carner es troba la vida a la vora de la mort quan la mort es mira amb avidesa la criatura del bressol.
No pot reduir-se l’educació sexual basada en el silenci – o la falta d’educació, si volguéssim creure’ns que el silenci és falta d’educació – a repressió. Pot ser-hi, però més aviat penso que era una forma de prevenir-nos contra la facilitat de tractar el sexe com qualsevol altra cosa, quan no ho era. I no ho era perquè el sexe conté un món dionisíac incontrolable i perquè, donant-se com es dona a l’últim reducte del cos, és un terreny on es juga el poder definitiu. El control sobre el cos és l’objectiu final del poder, i som una colla d’hipòcrites si no ho volem veure. Jo no sé si hi havia repressió, o si aquesta repressió no hi anava lligada, però sí que sé que la prevenció educativa respecte el sexe no era una qüestió improvisada i banal ni una mania de gent de missa sinó que era, sobretot, una qüestió defensiva. Especialment per les dones, que són les que han rebut més, però també pels homes, sovint tan desorientats com elles mateixes. Pensar-se que un problema que no ha estat mai resolt, ara, amb quatre lliçons d’arrel freudiana, quatre teories fisiològiques i un empaquetament de justa reivindicació feminista s’arreglaria, és una trampa de la vanitat humana com tantes n’hi ha hagut, i de ben destructives. Per això, portant Freud al terreny de la literatura imaginativa, com en diu Bloom, des de l’altre cap de pont del segle XX, un jueu va salvar un altre jueu.
Mentre Freud passava consulta a Viena, doncs, aquí n’hi havia uns quants que tenien també el valor de fer emergir – de crear a través de les paraules i en definitiva d’inventar, sense cap voluntat de ser la bèstia dissecada dels científics – experiències que pouaven en un sensualisme extrem. Maragall s’havia entusiasmat amb Nietzsche i n’havia traduït una mica, però la literatura catalana no va arribar a aquells territoris per la via nietzscheana sinó per una barreja de profunda comunió amb la terra, d’immersió i descobriment de la fecunditat d’un idioma encara no embastardit pel poder, més la novetat dels escandinaus que també feien la guerra per la seva banda: Ibsen, Strimberg o Söderberg, que per alguna cosa seria després traduït pel mateix Ferrater.
Vull dir Joaquim Ruyra, el més precís i per tant el millor, que va trobar-se unes quantes clientes freudianes passejant-se per Blanes, una tal Fineta, una tal Jacobè, aquesta un cas molt extrem, que va acabar suïcidant-se, com la Pepona, la pacient gironina de Prudenci Bertrana que s’avorria perquè el seu marit no la pegava i que es va embolicar amb una mena de sàtir deforme i reprimit, però amb un bon membre, les coses com siguin, que Freud hauria de identificat sense reserves amb el campanar on treballava, a la catedral de Girona.
Aquests escriptors catalans estaven molt atents a l’erotisme directament sortit de la terra, havien après a llegir-lo a través del paisatge. I potser perquè la psicoanalitzava una dona, en la Mila el sexe es lligava del tot a la maternitat, i la seva autora, després de posar-la entre dos impotents, va procurar-li igualment i amb tota la crueltat “el descobriment de les forces instintives de l’ànima.” La manera de dir-ho es d’un conegut de Freud, Zweig, que aprofito per aquesta última paraula, l’ànima, l’Ànima, que és el nom que Català va posar al violador de la seva pacient, per deixar clar com de seriosament parlava. L’ànima violant el cos, i no al contrari.
Aquests escriptors havien tingut un mestre que ara tenim a l’ombra, entre altres coses per com se l’ha banalitzat amb musicals – hola, Bru! – i representacions d’aficionats, i que es deia Àngel Guimerà, i que va escriure unes quantes tragèdies en què va treure a l’escenari les passions eròtiques amb tot el seu descontrol i perillositat, i amb tota la descarnada relació que tenen amb l’origen de la vida, o sigui amb la paternitat i la maternitat i doncs amb la família i les convencions i les hipocresies que l’acompanyen. Per això Guimerà va ser entès fora d’aquí al seu moment i per això Guimerà és un altre dels inventors del que és humà, com deia Bloom.
A finals del XIX, la hipocresia estava petant les costures i els escriptors d’aquí s’hi van apuntar i van ajudar-hi, i és així que encara et deixen parat quan els llegeixes. Em pregunto si avui la hipocresia està també a punt de saltar o si encara és aviat, i em neguiteja pensar si no ens trobarem, com llavors, acarats al desastre bèl·lic, i a sobre menys fecunds.
Torno a la imatge carneriana de la mort mirant-se el nen abans de liquidar-lo.
