L’emergència (37)
Dimecres, 29 d’abril
– 2-
El gener del 1920, Freud també va perdre una filla per culpa de la grip.
De vegades, en alguna entrevista, retrec el fet que, fa un quart de segle, Harold Bloom hagués inclòs Freud al seu cànon literari. Entre Goethe, Wordsworth, Montaigne o Kafka, Bloom hi posa Freud. “Aquest és un llibre sobre el cànon occidental del que, en millors temps, n’havíem dit literatura d’imaginació, i el veritable èxit de Freud consisteix a haver estat un gran escriptor.” És a dir que Freud, que va lluitar tant perquè el consideressin un científic, era més que això. Quan produïa les seves teories psicoanalítiques, no estava descrivint res, sinó creant-ho. Ho trobo un exemple preciós de literatura. Per això Bloom podia dir que “Freud és essencialment Shakespeare en prosa.”
Bloom, que tenia Shakespeare per una religió, pel responsable “del que és humà”, i, doncs, l’elogi que fa de Freud no es pot prendre gens a la lleugera. La literatura catalana també va poder treure el nas al canon de Bloom. Apareix als llistats finals d’obres canòniques, que per alguna cosa vam donar-li després el Premi Catalunya. Quan em pregunto com pot ser que a la llista d’autors catalans hi surti Espriu i no hi surti Carner sempre penso el mateix: que trist. Qui devia ser el geni que va posar-li a les mans Espriu per les seves veleitats hebraiques – i polítiques -, sense haver vist que la profunditat veterotestamentària de Carner estava a anys llum de les vanitats espriuanes, i sense haver ni intuït l’efecte que hauria pogut tenir sobre un nas tan fi com Bloom la poesia de Carner, indiscutiblement el nostre autor més shakespearià – al costat de Guimerà, però aquest és tota una altra història.
El 20 de gener de 1920 va morir Anton von Freund, patrocinador d’estudis psicoanalítics i molt amic de Freud, que el va estar visitant els seus últims dies de vida. El mateix dia que va anar a l’enterrament del seu amic, al vespre, Freud va saber que la seva filla Sophie havia agafat la grip i que la situació era molt preocupant. Sophie vivia a Hamburg i estava esperant un tercer fill. El 25 de gener Freud va rebre un telegrama que li notificava la mort de la seva filla preferida.
Sophie tenia vint-i-sis anys i dos fills petits.
Coneixem la reacció de Freud per la seva correspondència. “L’han escombrat d’aquest món com si mai hagués existit”, diu en una carta. I en una altra de més coneguda: “La meva dona està completament desfeta. Per part meva, penso: la séance continue [la sessió continua, com hauria dit a un pacient]. Però ha sigut una mica massa per una sola setmana.”
“Durant anys he viscut preparat per patir la pèrdua dels meus fills varons. Ara ha vingut la de la meva filla,” diu en una altra carta.
Les reflexions impressionants d’un observador tan intel·ligent com Freud sobre la mort, les seves teories sobre l’instint de mort, però, les havia escrit abans, sobretot per efecte de la Primera Guerra Mundial. Tres dels seus fills hi havien estat desplaçats, dos dels quals en posicions de risc. Tots tres es van salvar.
L’any 1914 havia perdut també un mig germà, mort en accident de tren. Em sembla que val la pena llegir en la nostra circumstància actual què escrivia Freud a Lou Andreas-Salomé aquell any 1914, ja en plena guerra: “Jo no dubto que la humanitat superarà fins i tot aquesta guerra, però sé positivament que jo i els meus contemporanis no tornarem a veure un món feliç. I el més trist de tot és que ha passat precisament el que nosaltres, els psicoanalistes, ens havíem d’imaginar, pel que fa a l’home i la seva conducta. Mai vaig poder compartir, per això, aquest feliç optimisme de vostè. La meva secreta conclusió era aquesta: vist que podem considerar que aquesta civilització actual encobreix una gegantesca hipocresia, es dedueix que no som orgànicament aptes per ella – El o Allò desconegut que ens vigila darrere del Destí, repetirà un dia un altre experiment semblant amb una altra espècie.”
La idea de la desaparició dels humans circulava a finals del XIX i principis del XX suposo que per efecte del darwinisme. Nietzsche l’havia fet servir.
“La nostra filla serà incinerada demà, la nostra pobre ‘filla del diumenge’”, diu en una altra carta, on parla també de la seva dona. “Tots dos ens hem sobreposat a aquesta monstruositat: que uns fills puguin morir-se abans que els pares.” La mort d’un fill havia preocupat Freud, que temia molt sovint per la seva pròpia vida, fumador de vint cigars diaris i donat a càlculs amb la pròpia mort. Dos anys abans de la mort de Sophie, diu en una carta: “la meva mare està a punt de fer vuitanta-tres anys i ja no està gaire sòlida. Em dic així i tot que em sentiré una mica més lliure quan es mori, perquè estic aterrat per la idea que un dia hagin d’anunciar-li la meva mort.”
.
Cada nit mira una criatura mig erta,
cada nit senyala un brancal.
A l’endemà hi ha una finestra oberta
i mig clos un portal.
.
Carner suggeria aquí la mateixa preocupació, el drama d’uns pares. Com Freud, a Proximitat de la mort tornava en pietat la desgràcia aberrant de la mort d’un fill, llavors molt més viva que avui.
Perquè podem estar contents que aquesta grip no hagi afectat els nens, ni les bèsties. Sí que ha afectat, però, i amb quina virulència, els nostres pares. Ha estat un càstig a la nostra connivència amb l’antihumanisme flagrant del negoci de les residències, el nostre haver girat l’esquena als pares, i no pas per por de morir-nos abans, al contrari, per l’obsessió amb la vanitat de la joventut – diem-ne de nou irresponsabilitat. El virus ens ha il·luminat la banalització de la vida humana a les residències al costat d’altres denúncies menors, però d’una mateixa arrel: banalització del viatge (turisme), banalització de la cultura (Sant Jordi), banalització de la política (autonomisme), banalització de la responsabilitat (denúncies), banalització de les lleis del mercat (mascaretes i tests), banalització de l’altruisme (aplaudiments), etcètera, etcètera. De cop se’ns ha obligat a veure, als fills, quina mena de pares hem estat pels nostres pares.
Freud mor el 1939 a Londres, escapat de la Viena nazi. No va poder-ne treure les seves quatre germanes, que van acabar a la càmera de gas, com les de Kafka.
