L’emergència (36)
Dimarts, 28 d’abril
-1-
.
En una introducció a El cor quiet, Jaume Coll – marmessor, principal curador i responsable actual de l’obra carneriana – fa notar que “és probable que certs poemes, com ‘Proximitat de la Mort’ i ‘A Jesús’, fossin escrits poc després de la pandèmia de grip de 1918, “la grip espanyola”, causant de vuit milions de morts arreu del món. A Barcelona sol (sis-cents mil habitants), els primers estralls, a l’octubre, causaren la mort de sis mil persones. Cada casa tenia algú afectat, també la del poeta.”
·
PROXIMITAT DE LA MORT
I
La Mort ve a passejar-se cada nit
pel meu carrer, com un festejador,
i fa una serenata més fina que el sentit:
flautes d’angoixa i violins de por.
Sento la seva passa
que em glaça:
ara, subtil, s’acosta a un finestró.
Cada nit mira una criatura mig erta,
cada nit senyala un brancal.
A l’endemà hi ha una finestra oberta
i mig clos un portal.
.
Carner va conservar intacta aquesta primera estrofa quan va incloure el poema a Poesia. La resta no va canviar-la gaire – només algunes precisions, que naturalment van millorar el poema, i és la versió que cito aquí. No va mantenir-lo a la secció Cor quiet sinó que va passar-lo a Verb, la part del llibre dedicada a la relació entre la paraula i la fe.
En aquests primers versos és com si la Mort es presentés en forma de paraula, amb la muntanya majúscula. La Mort no es deixa veure sinó sentir, fa una serenata, una cançó seductora d’angoixa i de por. No es veu però es deixa sentir amb tanta precisió – amb tanta intensitat: avui ja hem superat els deu mil morts a Catalunya – que pots saber per on es mou i què fa. I l’endemà, quan la mort és present, la Mort ja és fora. És la màxima famosa d’Epicur, “A nosaltres, la mort no ens afecta: perquè el que s’ha dissolt es torna insensible, i el que és insensible a nosaltres no ens afecta”. Dit com se sol citar, “la mort no m’afecta: quan ella hi és jo no hi soc, i, quan jo hi soc, ella no.”
.
I la gent es trasposta.
Resten mots cordials sense resposta
i besos sense dar. Tothom, ànima endins,
sent en el vell jardí néixer la brosta
dels pensaments roïns.
.
Ai, ens fa l’ànima mesquina
cada vivent que mor,
però si ens ve a la nuca l’aura fina,
se’ns agenollen pensament i cor.
.
I la gent no sembla la mateixa. Han quedat respostes per donar, petons per fer-se. Tothom té pensaments dolents. Veure la mort dels altres ens torna mesquins, però si sentim a la nuca l’alè de la mort, el pensament i el cor s’agenollen.
Segur que no soc l’únic que ha viscut la mateixa experiència l’últim mes. O que potser no l’havia viscuda però que ara la viu retrospectivament, perquè el poema ha endreçat l’experiència i doncs l’ha feta plausible en paraules. L’experiència llegeix el poema i el poema llegeix l’experiència, i no se sap què és primer.
.
II
No és que et plagui el gemec de vides endolades,
oh dolç Senyor dels radiants palaus!,
és només que exhaurires endebades
tos missatgers suaus.
.
No hi ha un escriptor metafísic català com Carner. Tampoc n’hi ha gaires. Qui més, en català no medieval? Una mica de Maragall? Una mica de Verdaguer? De Riba? Foix? No s’arriba a un pensament abstracte sense una gran precisió de llengua. La llengua catalana va necessitar arrapar-se molt al concret, al refinament de les delicadeses materials, principalment en Ruyra, perquè la sensualitat – ja que la vida de l’espiritualitat romàntica havia estat massa tosca, Verdaguer mateix s’havia hagut d’agafar a la terra i escalar muntanyes físiques per arribar a parlar –, la sensualitat va ser la manera d’acostar-se al concret, a la precisió. Però amb Carner va passar l’inesperat, la ciutadania: la literatura catalana va deslligar-se de la gravetat de la terra, es va aixecar cap a l’abstracció universal a través d’una llengua nova i va arribar on cap més investigador català havia anat, ni aniria: al planeta de la metafísica.
I què va trobar Carner en la mort? A veure si sabré explicar-ho. El que per mi és l’essència de la seva literatura: l’enyor pel que no ha passat. Per això Carner és medul·lar. Perquè encarna l’experiència catalana del XX, l’intent d’una cultura que no va acabar de ser però que precisament perquè no va acabar de ser encara avui té sentit. És el desig conscient de la seva pròpia vanitat, l’engany que sap que ho és i just perquè ho sap ja no és un engany. Puc dir-ho amb una paraula seva: la fe. “El desig i la recança / han donat al meu verger / un afany i una enyorança / del que mai no haguí ni hauré.”
Aquest és Carner, l’exiliat, tan fort, tan emanador d’energia com per cantar fins a la mort a “un esquinçall, en altre temps bandera”, la fe, el dissolvent d’hipocresies que ens recorda, amb un somriure, que “sempre fou, en alt afany / lloc difícil una pàtria” i que “res no viu altrament que combatut”, el de “tu sol ton poble i ton país”, el gran escriptor de la consciència catalana.
I en aquest combat per l’esperança, la mort és la porta, la prova, la supervivència de la fe. Perquè més enllà de la mort només hi ha la fe. I per això escriu “jo poblaré la meva solitud”, jo poblaré la meva mort, perquè, com va ensenyar pel gran profit de la seva deixebla i neboda Rodoreda, “no hi ha corona com un dol callat.”
I entre la vida i la mort, el missatger de la fe és el nabí, que en aquests versos ja es prefigura. Déu ens envia la mort després que els seus altres missatgers fracassessin.
.
Hom pot fugir de ta besada pia,
de tos gentils retrets,
de tos baumes secrets,
de ta divina i casta melangia,
dels temerosos volts
de ton altar, cenyit de testes recollides,
de ton somriure, que il·luminen sols
les flames roges de tes cinc ferides.
.
Podem defugir la teva pietat, les teves queixes educades, els teus bàlsams secrets ( el secret, Mercè, el secret de l’escriptura ), la manera que ens enyores i ens estimes, podem defugir la por a la teva majestat voltada de precs, el teu somriure que ve només del teu patiment, fe.
I ara ve l’única certesa d’aquesta vida, l’únic que no podrem defugir:
.
I veus aquí la Mort. És la grollera,
és l’última, la baixa missatgera.
De la casa vernal i transparent
vingué el Príncep al món, i al seu darrera
senescals, majordoms, florida gent.
Ja sols resta la Mort, que és l’establera,
la fe del descreient.
.
El primer cop que vaig llegir aquest poema tot ell se’m va tancar al puny d’un nom sol: “l’establera.” Vaig intuir que tot el poema estava concentrat en aquesta paraula. Tot el poema era per definir aquesta paraula, de la mateixa manera que aquesta sola paraula definia tot el poema.
És aquest ús tan precís, tan intens, tan fecund de la paraula que converteix Carner en el diccionari del català del futur, que serà – si sobreviu encara, i, si no, en els lectors que tinguin la fortuna de saber-lo llegir: amb un de sol ja haurà valgut la pena, encara que sigui d’aquí deu mil anys; i si és un lector d’avui, encara més haurà valgut la pena la nostra especificitat cultural, aquesta fe –, un català que serà més precís, més intens, o sigui més ric i més fèrtil.
“L’establera.” La Mort és l’establera, la que acompanya les bèsties, que és el que som les persones quan perdem la humanitat, i amb això Carner identifica fe i humanitat. Si no hi ha fe, no hi ha humanitat. Ho diré diferent: si no hi ha transcendència, no hi ha humanitat. I diré un altre cop, encara més diferent, però és el mateix: sense literatura, no hi ha humanitat. Perquè la literatura és un nabí, un torsimany, un pont, un profeta, una manera d’aventurar-se a tenir fe que hi ha algú a l’altre costat del que escric o llegeixo.
La Mort és “la fe del descreient”: la persona sense fe està morta. Quan totes les crides pietoses s’esgoten, quan la pietat és inútil, quan la pietat és menyspreada, la persona ja és un cadàver, respiri o no. Per això Carner és el poeta de la pietat.
I aquí podria perfectament haver acabat el poema, però els genis són generosos.
.
Però ja que obeeix ton manament,
jo et regracio per la mort feresta,
que a Tu ens retorna en un silenci bru.
Massa hem cedit a altra plaent requesta!
Hi ha en el sadollament l’oblit de Tu
i sembla que t’entelis en la festa.
.
D’aquesta estrofa haurem d’esperar a l’edició de Jaume Coll de Poesia per veure si la paraula mort va per error en minúscula – i l’error s’hauria repetit a l’edició de 1968 de la Selecta – o si és volgut. Si fos volgut tindria sentit: ara la mort ja no és ni l’establera, ja és només la línia de separació, la paret més enllà de la qual només hi ha la fe.
És bonic el vers final, aquest “sembla”: no era precisament Carner un home que desdenyés les festes.
.
Darrera meu s’ha esparpillat l’Ahir.
Puig no em menaren a aliança nova
la nit fosca ni el dia carmesí,
ni l’afalag del goig ni el de la prova,
no mereixo, Senyor, sinó morir.
Però si em veus ennegrit del vici,
no em foragitaràs de ta claror?
Si he perdut mon anell esponsalici,
com podràs reconèixer-me, Senyor?
.
S’ha deixatat, s’ha escampat darrera meu el passat, no en queda res, i, sense fe, més val morir… Però com puc voler morir, si la voluntat de morir implica haver perdut la fe? La qüestió torna a ser: la mort, la pèrdua de la fe, és en vida. No hi ha mort en la mort – ni en la vida – si hi ha fe.
.
Cert, podria damnar-me ta justícia.
Oh, quina cosa meva millor t’implorarà?
No pas l’oïda, plena d’avarícia,
ni els ulls, que miren sols per envejar,
ni el front, llaurat per l’ira brava,
no pas la boca, on l’adulteri lluu,
sinó la mà que en el meu crim posava
davant mos ulls, avergonyit de Tu!
.
En resum, que només la consciència manté la fe.
No sé si podien escriure’s d’una altra manera, ni m’interessa gens, però llegir aquests versos atenent-se només a la religió és disminuir-los. I en literatura, i en general, més val triar l’enriquiment. És una mica obligat.
