L’emergència (33)
Dissabte 25 d’abril
Amb quaranta-dos dies de confinament, dintre nostre i casa nostra ja es comencen a confondre. No sé si soc a dintre l’habitació o si l’habitació és a dintre meu. Ja no sé si la cama dreta és meva o de la meva filla, no sé si miro amb els meus ulls o a través dels de la meva dona, ni sé si aquests braços són meus o si són potes de la meva gossa. Potser soc aquesta taula, potser la cadira soc jo, el fogó és la porta, la tassa de vàter és el plat de la dutxa, la porta que abans donava al menjador ara dona al dormitori, l’entrada és el sostre i la paret s’ha ajagut a terra. Passen coses d’aquestes. Ara el mes té set dies i la setmana seixanta segons. No sé si és el mirall, o si soc jo a l’altre costat de la finestra.
Esmorzant he llegit el tuït d’un metge americà: “Odio haver de dir-ho, però no begueu lleixiu.” Perquè podria ser que alguns americans n’haguessin pres després que a Trump se li escapés en roda de premsa la idea genial que acabava de tenir: que si el virus se’n va amb desinfectant, podríem injectar desinfectant ( i feia el gest com de prendre-se’l ) per arreglar el problema. Aquí es demostra que tendència totalitària igual a tendència suïcida. També a Espanya un militar en roda de premsa parlava l’altre dia de “nuestro amigo el virus,” per consolar els familiars i els amics dels morts.
No cal anar a Washington ni a Madrid. Tot es veu millor de més a prop. Cadascú pot descobrir a la seva ciutat i al seu barri com hem arribat fins aquí. La meva ciutat és petita i posada en un clot a davant de mar. Té dues entrades: una carretera que ve de Santa Cristina d’Aro i una que ve de Platja d’Aro.
Com la setmana passada, avui he tornat a anar al súper, m’he tornat a trobar la gran fila esperant a l’entrada, he tornat a girar cua i me n’he tornat a anar a comprar al centre. Allà m’han tornat a aturar els municipals i m’han demanat el carnet. Per això aturaven els cotxes i no la gent que anava a peu: buscaven, en teoria, la mala gent de les segones residències. L’ajuntament presumeix d’haver incrementat la setmana passada els controls policials en un 52%. Segons el regidor de torn, es van fer “701 controls de persones a peu o en cotxe i es van concretar 359 denúncies.”
El problema és que si realment busques gent de segona residència – per això aturaven cotxes i no vianants – no posaràs els municipals al centre, sinó que posaràs una parella d’agents a cada entrada de la ciutat, i problema resolt. Si poses els municipals al centre i atures els cotxes i no els vianants, què caram busques?
Busques que et vegin. Exactament el mateix que buscava el govern espanyol posant els militars a les rodes de premsa. Deixar clar qui mana aquí. Busques aplaudiments.
Això buscava l’alcalde Pastor de Badalona en tots els vídeos que va fer, tan seriós i tan greu, demanant als seus conciutadans de quedar-se a dintre casa i ser responsables i pensar en els altres. Com en la decisió del meu ajuntament de posar els municipals ben visibles al centre de la ciutat, l’alcalde de Badalona no buscava pas ajudar els conciutadans, sinó fer-se ell amb el mèrit. Deixar clar qui manava allà. Reclamar aplaudiments.
Van detenir-lo fent esses amb el cotxe pel centre de Barcelona de nit, anant d’una vorera a l’altra, tan borratxo – segurament pitjor que borratxo – que va acabar mossegant un policia. El PSC va expulsar-lo del partit al cap de poques hores sense pensar-s’hi gens, tant que costa als polítics fer dimitir. Però sabien perfectament qui havien fet alcalde, tal i com l’endemà van dir els altres polítics de l’ajuntament, que també ho sabien. Després va venir el Sant Jordi i la intoxicació mediàtica: que si en realitat no patia cap addicció, que si havia anat a buscar un gos per les seves filles. Mentides. Tots sabien què passava amb l’alcalde, però malgrat que ho sabien van fer-lo alcalde. Tots sabien també que no van fer-lo alcalde “malgrat que” sinó “perquè.”
Però era un malalt, se’ns ha dit des dels mitjans, un addicte, buscant-li una disculpa. Siguem humans, deia un locutor, i jo pensava en la humanitat dels seus vídeos, la seva seriositat amb l’exigència als altres, a seguir el confinament més rigorós del planeta en una suposada democràcia. Quan l’alcalde filmava els seus vídeos no anava borratxo. Sabia perfectament que tenia una malaltia que l’anul·lava moralment i que posava en risc els altres pel fet de ser l’alcalde d’una de les ciutats més grans de Catalunya. Dit diferent: la seva responsabilitat era just la contrària del que els vídeos en el fons buscaven, que era la seva promoció: la seva responsabilitat era plegar.
Però en aquest país mai plega ningú, com passa en tots els règims autoritaris. Per comptes de plegar va filmar desenes de vídeos donant lliçons als altres. Es consentia renyar els seus veïns perquè no estava sol. Perquè l’ambient d’irresponsabilitat en què es movia li tenia permès, fins i tot li exigia que ho fes. Els ciutadans són responsables dels seus sistemes polítics. Uns més, uns menys, però tots en participem. Igual que totalitarisme i suïcidi, aquestes altres tres paraules també van enganxades: irresponsabilitat, depredació, hipocresia.
Ja ha esborrat el seu compte a twitter i no patiu que ningú del seu partit tornarà a parlar més d’ell, si no és per demanar comprensió. Però internet és molt traïdora i em trobo per casualitat la notícia d’un accident de trànsit terrible que hi va haver el mes passat a Badalona, i allà hi ha un tuït que va fer aquest mateix alcalde, un dels que naturalment ja ha esborrat:
Lamento profundamente las dos muertes que tuvieron lugar anoche en un accidente en Artigues. El causante de esta barbaridad iba conduciendo sin carnet y dio positivo en alcohol y drogas. Obviamente, está detenido y espero que caiga sobre él todo el peso de la ley. #Badalona https://t.co/9iQjQ6COb4
— Álex Pastor /❤️ (@AlcaldePastor) March 7, 2020
Abril 27th, 2020 at 1:28 am
Vostè no ha entès res de l’alcoholisme. És vostè, i amb vostè molts, els que volen ser irresponsables davant de l’alcoholisme. Vostè està grotescament segur de vostè mateix.