L’emergència (34)
Diumenge 26 d’abril
He demanat a la Jonca que em portés a passejar, perquè han deixat sortir els nens i no m’ho volia perdre. Els diumenges aquí és mercat, i encara ho feia tot més bonic, un mercat mig buit però encara amb parades i compradors, i la peixateria – hi ha llagosta, no poden servir-la als restaurants, quin espectacle poder-la veure -, i les cues de gent mantenint la distància a la fleca, a la farmàcia, i aquest sol de primavera que s’ha afegit a la festa. I nens amunt i avall, molts d’ells amb patinet. Pastisseries obertes, llibreries i biblioteques tancades. Quin país.
He demanat a la Jonca que m’estirés fins a la badia. Famílies a la platja, amb els nens. Quina alegria, els cossos humans. Però també fa patir. Quan tens la gent estrictament tancada i la deixes sortir de cop: què vols que passi? Deu ser aquell anarquisme que Josep Pla veia al país. Els parcs estan tancats però a primera hora han retirat els precintes de la platja perquè la platja es considera un espai natural – que no ho és, perquè a ciutat la platja és una plaça més. De manera que tothom ha anat cap a la platja. Els municipals, que podien haver fet servei vigilant allà les distàncies interpersonals, s’estaven a pocs metres, d’esquena, dedicats a aturar conductors aïllats sense perill a dintre del seu cotxe – té una explicació, ja vaig donar-la, en la comèdia contra les segones residències.
Avui ja podien sortir els nens i s’ha anunciat que la setmana que ve ens deixaran fer exercici. Es veia a venir que, una vegada gosessin, les mesures absurdes les traurien de pressa i sense gaire miraments. El problema era quan fer-ho amb una població que havia assumit tan a gust el confinament més rigorós. Podem queixar-nos molt del sistema capitalista, però ens deixaran sortir perquè l’economia necessita no només treballadors, sinó també consumidors.
Tal com no hi va haver una tornada enrere després de perdre l’1 d’octubre, tampoc hi haurà tornada enrere en l’autoritarisme. Com va passar amb la repressió, hi haurà un relaxament i ja no tindrem els municipals a la porta de casa, però el nivell repressiu es mantindrà més alt que no era, perquè les batalles es perden.
No ens hem quedat a casa per por a la mort sinó pel gust de ser manats.
Que després ens amagarem autoritàriament a nosaltres mateixos, perquè la mentida i la hipocresia són les modalitats més efectives de la submissió. Només qui mana es pot permetre mentir.
Encara avui trobem aquí i allà el lema “jo em quedo a casa”. Jo em quedo a casa, que vol dir: jo decideixo quedar-me a casa, ho faig per voluntat pròpia, ho decideixo jo. Si surto al carrer qualsevol municipal em pot posar una multa de sis-cents euros – de fet, necessito el policia perquè en el fons també em costa sotmetre’m a la irracionalitat -, però farem veure que ho decideixo lliurement. Jo em quedo a casa més enllà de tota lògica.
No és menor, afecta el cor de la persona i condiciona el futur. Com en qualsevol dictadura, els mitjans s’encarreguen de felicitar-nos per no qüestionar. Ens sentim orgullosos del poble responsable i pacífic que som, oh, la ciutadania, com compleix, és admirable, després diran dels mediterranis, quin país tan capaç de comportar-se cívicament, de no saltar-se les normes, de confinar-se fins a l’extrem cinquanta dies i cinquanta nits i sense protestar, és increïble la conducta de la gent, el sacrifici… Com a català, em recorda molt quan ens dèiem: “no gosaran fer servir la violència” o “a mi no em podran sostenir la mirada”: hipocresia, infantilisme i por. La responsabilitat que demostra el poble… Creiem com bons minyons perquè volem ser uns bons minyons, volem ser uns nens. Així s’explica l’alcalde alcohòlic que quan no anava begut jugava igual que un nen a fer d’adult molt responsable i a donar lliçons públiques de comportament cívic. Com va passar a Wuhan, aquí també veurem gent que trigarà a sortir quan s’aixequi el confinament, gent que, si pogués ser, l’allargaria.
Els que ara es troben que perdran la feina i els que han perdut familiars sense poder-los acompanyar en els seus últims moments, com deuen sentir-se quan a la ràdio exposen el nostre orgull hipòcrita, que en realitat és desresponsabilització de la tragèdia, girar l’esquena a les víctimes mentre ens felicitem i ens donem copets a l’esquena per com ens “sacrifiquem” a casa empassant-nos programes de televisió, un darrere l’altre?
Mentre escric aquestes ratlles, torna a passar el Land Rover amb la megafonia. Passa uns quants cops cada dia. El sents venir de lluny, passar pel carrer amb la megafonia a tot volum. T’entra a casa, l’has de sentir vulguis o no. Portem quaranta-cinc dies de confinament i a Sant Feliu encara fan veure que ningú sap que no s’ha de sortir. És un recordatori que ens imposem a nosaltres mateixos, igual que la gent que aixeca la veu com si fent-ho hagués de tenir més raó. “Atenció, atenció! Es demana a tothom que resti a casa… Només es pot sortir per necessitats bàsiques com ara la compra de productes essencials… Atención, atención! Se pide a la población…”
