L’emergència (32)
Dimarts 22 d’abril
EL CREIENT
El primer temporal Gloria que hi va haver, la família Noè va passar-lo confinada a l’arca, amb una parella de cada espècie. Al cap de dos-cents dies sense wifi els van deixar desembarcar, a ells i a les mostres genètiques que han arribat fins avui. Hi havia cadàvers de negats podrint-se arreu i Déu se’n va penedir molt i va prometre que no tornaria a passar.
– Com a recordatori d’aquesta promesa -va dir Déu a Noè- et regalo un fenomen meteorològic nou, l’arc de Sant Martí, perquè recordis que no ho tornaré a fer. Tot anirà bé.
Noè va viure 950 anys -el seu avi, Matusalem, havia arribat als 960-, prou temps per veure com l’esperança de vida dels homes anava escurçant-se cada cop més. Al final, pocs arribaven als noranta anys.
-Ara no ens extermines -va protestar Noè-, però si comptem la reducció d’anys de vida, és com un extermini repartit.
Déu va llançar un llamp que va fulminar dos fills de Noè, dues mules i tota la collita d’aquell any. Noè no va queixar-se més. No convenia fer enrabiar el Senyor. Ja va ser molt que un cop li hagués salvat la pell. Noè no volia pensar en tots els que havia deixat a terra: els amics, els familiars, les seves amants. Un per un, tots havien anat a demanar-li que els deixés entrar de polissons, que els amagués en un racó. No va tenir pietat. Quan Déu mana, has de creure. Però de vegades tenia remordiments i sospitava que s’havia salvat traint la resta de la humanitat. Si tothom hagués dit que no, Déu no hauria provocat el Diluvi, li hauria fet mandra tornar a crear una per una totes les espècies d’animals -per això mateix l’havia obligat a embarcar-ne una mostra de cada-. Però Noè coneixia els homes: si ell s’hagués negat per dignitat a creure, un altre ho hauria fet i hauria llepat ell.
(Aquest conte és un encàrrec del diari Ara pel Sant Jordi. Podeu llegir el final aquí. )
