L’obvietat impositiva
Potser és que els temps van tan escurats de certeses que necessitem fingir-les i tot. Últimament m’he estat trobant força persones que, quan dic alguna cosa, allà on jo poso un punt i seguit, elles m’hi afegeixen un: correcte. Són persones acostumades a tenir subordinats, i podria ser que inconscientment es pensessin que m’afalaguen.
L’altre dia vaig tenir una reunió en un despatx important. L’home que em va rebre em va caure bé, duia una camisa elegant, va fer un acudit abans de començar l’entrevista i tot va anar molt bé fins que va començar a deixar caure aquests: correcte.
Jo li dic: trobo que la vostra empresa hi guanyaria molt si s’obrís una mica més al mercat exterior. Resposta d’ell: correcte. Continuo: ben mirat, el no, ja el tenim. Resposta: correcte. Dic: vivim moments difícils, la crisi és una evidència. Diu: correcte. Dic: quan el semàfor es posa verd, pots avançar. Correcte. Dos més dos, tota la vida seran quatre. Correcte.
Vaig sospesar aquest correcte. Podia haver anat pitjor, n’hi ha que et diuen: afirmatiu. Correcte. Era un correcte concís, d’ofici, sense ni la necessitat de remarcar-lo assentint amb el cap. Correcte. Invariable i reiteratiu, ni un cop sol va dir: suficient, adequat, o ben dit, o està bé… No, sempre la mateixa paraula, com si, repetint-se, s’aprovés a si mateixa. Ni somiar-ho de sentir-li dir algun molt bé, algun brillant, extraordinari… No. Sempre igual. Correcte. La pura aprovació pelada i gasiva, l’assentiment desèrtic.
Temeràriament, amb risc de perdre el fil de la conversa i acabar donant una imatge incorrecta de mi mateix, jo anava pensant: però, per què em punteges? No m’avaluïs. Tu no ets ningú per avaluar-me i, si ho ets, no tens perquè fer-me sentir avaluat. Encara que me’ls pugui imaginar, jo no conec els teus criteris, no sé com és la teva vara de mesurar. Correcte. I el que jo he dit, ja ho he dit; no em cal el segell validador: no em ratifiquis, home, no em sancionis. Correcte.
Com que avaluant ens avaluem, també patia per ell. Pensava: i si s’equivoca? Subscriuria el seu propi error. També vaig pensar: quina cosa més delicada i fràgil que és la bona educació, que de seguida que es perd. D’acord.
(El Punt Avui, 16 de juny del 2012)
