Benvolguda Europa
Sóc el català de baix. Us escric perquè últimament sento dir molt als meus que tant de bo que Europa ens intervingui ja d’una punyetera vegada.
Deveu estar al cas que, als catalans, això d’Europa ens inspira molt. Ens ve de temps de Carlemany. Per nosaltres sou com la solució de tots els mals. N’hem sortit escaldats unes quantes vegades, però la nostra fe és irreductible.
No sé com explicar-vos què passa per aquí. Un congressista americà, un tal W.J. Bryan, va dir fa molts anys que “ningú pot guanyar un milió de dòlars honestament”. L’home va perdre tres vegades la cursa a la presidència dels EUA. No estic d’acord amb la cita, però, aquests dies, amb l’escàndol de les indemnitzacions als directius de Bankia, molts per aquí baix hem trobat ajustada la frase, adaptant-la una mica: “Ningú pot guanyar uns milions d’euros de cop honestament.”
No és que no trobem bé que els banquers s’enriqueixin. Són els que hi entenen, malament aniríem si no ho fessin, seria com un escriptor sense biblioteca pròpia o un ciclista sense unes quantes bicicletes. El problema és diferent. El problema és que aquí ningú fa la seva feina. Els banquers haurien de ser conservadors, i tiren la casa per la finestra. El banquer malgasta, el malgastador fa de polític, el polític fa de jutge i el jutge fa de policia, el policia fa de contrabandista, el contrabandista fa d’home públic, l’home públic fa de presentador de tele, el presentador de tele fa d’escriptor, l’escriptor fa de tertulià, el tertulià fa d’expert, l’expert fa de contractista, el contractista fa de manobre i el manobre, de banquer.
Aquí baix, un tren no és un tren, una escola no és una escola, un banc no és un banc i un jutjat no és un jutjat. Els patriotes no són patriotes, les autopistes no són autopistes. Ni Europa és Europa –vigileu. Nosaltres mateixos ens hi perdem.
I així ens prova. Per això, ara sentireu catalans demanant que ens intervingueu i poseu una mica d’ordre. Ho diem amb la boca petita perquè, si a Madrid ens senten, altre cop tindran un disgust de mort per culpa nostra. Com que sé que les coses no vénen soles de París sinó que s’hi ha d’anar expressament a buscar-les, he decidit escriure-us aquestes ratlles a títol personal: si heu d’esperar una petició formal de la Generalitat, ja us podeu ben asseure.
