Montserrat
Ja sé per què feia trenta anys que no pujava a Montserrat.
A baix, l’anunci avisava que l’aparcament ja estava complet. En altres paraules, el cremallera són nou euros per cap –i a casa som tres. A dalt, em va semblar que arribava a un aeroport. Ramats de gent amunt i avall, turistes adolescents amb pantalons curts –feia un dia ideal per anar a la platja– que qui sap com havien embarcat a l’autocar i anaven en grup amunt i avall com ànimes en pena, sense entendre-hi gaire més que els japonesos, que també n’hi havia, desesperats per tirar una altra foto o per fer una hora de cua i besar la Moreneta.
No sé què dir-ne. Saltant-me els objectes religiosos (imatges, rosaris, creus) i les joies (penjolls, medalles), pròpiament souvenirs, em vaig passar mitja hora a la botiga de queviures, fascinat: mel de Montserrat, pol·len de Montserrat, oli de Montserrat, carquinyolis de Montserrat, ametllats de Montserrat, xocolata de Montserrat i, lògicament, galetes maria de Montserrat; melmelada d’olives negres amb poma de Montserrat, melmelada d’olives verdes amb pera de Montserrat, totes les melmelades possibles de Montserrat; infusió d’herbes de Montserrat, caramels amb crema d’Aromes de Montserrat, te negre d’Aromes de Montserrat, bombons amb Aromes de Montserrat… Per no parlar dels licors i ratafies famosos, la coca, el mató o el ja no tan conegut gel de dutxa de Montserrat. És a dir, tot allò que t’encolomen quan ets en un lloc, despistat, i, mort d’avorriment, abaixes la guàrdia. En això consisteix bàsicament el turisme.
Hi havia més coses, a part de botigues i restaurants. Per exemple, el sepulcre renaixentista de Bernat II de Vilamarí, o, sobretot, un museu extraordinari, amb una selecció de la millor pintura catalana, que va justificar del tot la pujada. Un museu amb la mida que han de tenir els museus, ni gran ni petit, i, per contrast amb el formiguer de fora, ben poc concorregut. El que sí que va estar concorregut, dramàticament concorregut, van ser les vespres a la basílica, amb aquest cor infantil que és de les millors coses del país, però que, amb tant de turista, tant de badoc maleducat i tanta gent filmant-lo amb el mòbil per comptes de parar-hi l’orella, no sé si vaig arribar a sentir, o si me’l vaig imaginar.
( El Punt Avui, 23 de juny del 2012 )
