Toni Sala

Només podem escriure des de l’experiència, però em costaria molt de creure que hi ha gent que viu més que altres. Fins i tot diria que les experiències són limitades i que les anem esborrant. Som un contenidor i hi cap el que hi cap. Ens podem fer més savis però el que guanyem per una banda sospito que sempre ho perdem per una altra. Hi ha una frase que em deien de petit, molt encertada: “com més gran, més burro.” Això no és cap pollinada. Jo estic disposat fins a defensar que un mort jove no ha viscut menys que un mort vell. L’experiència no és acumulació, només: hi ha moment, intensitat.

Sigui com sigui, no cal buscar-se problemes per poder escriure sobre el dolor – aquesta cosa de l’artista maleït – perquè la vida mateixa ja s’encarrega de dur-nos la desgràcia, i no se n’escapa ningú. Per altra banda, sense la fortuna o els moments de felicitat tampoc seríem capaços de valorar la desgràcia. Per això em sembla que l’escriptor, més que aventurer, més que intel·ligent, és senzillament conscient. Literatura és consciència, res més. Consciència de l’experiència, obvi.

Com es viu, aquesta consciència? D’on la traiem? Una bona nata et fa veure les coses. Això és el que diria Alcover. Però una bona nata també et pot deixar distret.

La nata et distancia. I quan parlo de distància parlo d’exili, parlo de la distància amb aquesta intensitat. Penso en els escriptors com a exiliats, gent que, com Alcover, ha viscut una realitat i l’ha perduda. O ha pensat que viuria una cosa i n’ha viscut una altra. D’aquesta experiència ningú se n’escapa perquè cap de nosaltres s’espera, quan entra a la vida adulta, que allò serà com acaba sent. “Que la vida iba en serio/ uno lo empieza a comprender más tarde”. Per això no és estrany que un bon tant per cent de la literatura parla del pas a la maduresa, és a dir de la pèrdua, de l’exili d’una edat. Nosaltres ens formem durant la infància i l’adolescència per viure en un determinat món, que és el d’aquell moment. Però el món canvia. Tots hem estat educats per viure una altra època.

Per això hi ha tanta literatura evocativa, escrita al final de la vida dels escriptors, Martorell, Proust, Gaziel, Lampedusa, Pla… Literatura que evoca un món que l’escriptor veu que es perd. Això es confon amb el memorialisme, però no tota la literatura és així. Calders no és evocatiu. Ni Poe, que diu que “encara s’ha de determinar si la bogeria és o no és la modalitat superior de la intel·ligència”. Ni Joyce. Ni Kafka. Ni Pirandello. I estic pensant si quan parlem en termes de ficció i realitat no estem parlant també de literatura que, diguem-ho així, mira enrera, contraposada a una literatura que, diguem-ho així, mira endavant.

This entry was posted Dimecres, Maig 23rd, 2012 at 11:18 am and is filed under Notes sobre literatura. You can leave a response, or trackback from your own site.