Plaça Catalunya

Dilluns passat, cap a les cinc de la tarda, m’estava esperant que el semàfor es posés verd per travessar cap a plaça Catalunya, i de cop veig arribar del Portal de l’Àngel una allau de negres, devien ser almenys una quarantena, joves, d’uns vint, vint-i-cinc anys, corrent en grup amb els farcells a l’esquena, com una estampida, també cap a la plaça, però sense esperar el verd. Els farcells havien de ser aquestes estores plenes de productes falsificats, cedés pirates o el que sigui que venguin, que tenen lligades per les puntes, de forma que si veuen venir la policia en un moment estiren els cordills i el farcell queda fet, se’l posen a l’esquena i s’arrenquen a córrer.

Ho havia vist altres vegades, però el que aquest cop em va sorprendre va ser amb quina desesperació corrien, i quants eren, ja ho dic, com un mercat sencer de venedors il·legals. Corrien tant que un va caure per terra a davant meu i es va fer sang i tot a una mà. Es va aixecar de seguida i va continuar fugint amb els altres, desesperats, suposo, del terror que no els agafessin i els tanquessin al Centre d’Internament per a Estrangers de la Zona Franca. Corrien tots cap a la banda d’El Corte Inglés, per tornar a travessar cap a fora de la plaça, però allà també devien trobar-s’hi policies, perquè el grup sencer va frenar-se de cop i va fer marxa enrere igual que un estol d’ocells en bandada, i aquest cop van córrer cap a la part interior de la plaça.

Van fer aixecar el vol a un ramat de coloms tòxics, i van travessar corrents la plaça cap al passeig de Gràcia, i per allà van esfumar-se. Llavors em vaig fixar que a la plaça encara hi havia restes de l’acampada dels indignats: nois que tocaven la guitarra i jugaven a cartes asseguts a terra, globus, cartells reivindicatius amb lemes naïf, tendes plantades als parterres de les fonts. Els negres van passar per allà mig com un alè, i ni es van arribar a veure els uns als altres.

I una senyora que s’havia quedat com jo, plantada mirant l’espectacle de l’exèrcit de negres fugitius, es va posar a riure i va dir: “¡Mira tú como corrían! Es que ¿a quién se le ocurre venir aquí? ¿Es que no saben que con los acampados está la policía? Si es que hay que ser..”

(El Punt Avui, 19 de maig del 2012)

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant