Divagacions banals sobre literatura i ficció,8
I ara, com se m’ha demanat, haig de parlar dels meus llibres. Per aquesta qüestió tan òbvia de l’experiència, la majoria són en primera persona. Però això és igual. Fins i tot si són en tercera, la proximitat pot ser com si fos en primera. Pere Marín, comença:
“Em dic Toni Sala i fa molts anys vaig tenir un amic que es deia Pere Marín.”
Molt bé, Toni Sala, que coincideix amb el meu nom. Em dic Toni Sala. Però resulta que abans de començar la novel·la, hi vaig fer posar aquesta:
NOTA: el nom que dóna títol a aquest llibre és inventat.
Si l’autor diu que Pere Marín és un nom inventat, destaca la ficció de la novel·la. I llavors, el nom de Toni Sala – que és l’únic altre nom que surt a la novel·la – és un nom real, i amb això reforço la idea que el que es diu al llibre és completament autobiogràfic, encara que sigui clarament una novel·la i estigui escrit seguint les tècniques de la novel·la, o també és un nom inventat? Jo puc jurar ara mateix que mai cap amic se m’ha mort, com l’amic de Toni Sala al llibre, de cap accident de circulació. Ara bé, mentre escrivia el llibre, i puc jurar també que per fer-ho em vaig haver de submergir profundament en aquesta història – fins al punt que vaig acabar al psiquiatre -, no vaig d’alguna manera viure la mort d’un meu amic?
