Divagacions banals sobre literatura i ficció,6
“En totes els meus contes hi ha una càrrega autobiogràfica”, diu Calders. Tota literatura és autobiogràfica, encara que parteixi de la més profunda intimitat de la persona.
En català tenim un cas bonic en la figura d’un poeta mallorquí, Joan Alcover, ell mateix molt conscient de l’escriptura: va reflexionar-hi en els seus versos. Alcover va viure entre el XIX i el XX i és autor de mitja dotzena de llibres de versos, quatre en castellà, els primers, i dos en català, els dos últims. Però en realitat podríem dir que és autor de mitja dotzena o, sent generosos, d’una dotzena de poesies i res més, perquè bona part de la seva obra no val res. Alcover era magistrat, amic personal d’Antoni Maura, que el va fer regidor i diputat de província. Alcover va arribar a diputat de les corts a Madrid. Com passa avui amb gent de la política o la vida pública, en això no ha canviat res, l’home escrivia. Estava casat, tenia tres fills, feia versos, i els seus llibres podien sortir amb un pròleg del germà de Maura o rebre els elogis de crítics importants com Menéndez Pidal. Però aquestes poesies són totes molt dolentes, són purs aplecs de tòpics romàntics escrits en espanyol. Què va passar? Doncs que l’any 1887 se li mor la dona. El 1901, se li mor una filla, de tuberculosi. I el 1905 se li mor un altre fill, també de tuberculosi. I és aquí que fa el canvi de llengua, passa a escriure en català per una sèrie de circumstàncies naturalment també polítiques, però sobretot perquè esbandint-se el castellà es treu de sobre també tot el pes d’una retòrica – això passa sovint, va passar-li a Narcís Oller pels mateixos anys, ha passat amb Gimferrer -, i llavors és quan escriu aquesta mitja dotzena de poemes meravellosos, la part de les Elegies del llibre Cap al tard, entre els quals hi ha La relíquia - “Faune mutilat/brollador eixut/jardí desolat/de ma joventut…” – o Desolació – “Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, / que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; / mes branques una a una va rompre la tempesta,/ i el llamp fins a la terra ma soca migpartí” i que acaba “sens jo res parlaria de la meitat que em manca / jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort.”
Alcover va reflexionar molt sobre els efectes de l’experiència del dolor en l’art, i va dedicar un poema a Beethoven – el compositor de vida desgraciada, que es torna sord, que no se’n surt en l’amor, etcètera. El poema no és res de l’altre món però té interès des d’aquest punt de vista:
Si per miracle de l’amor de mare,
la veu de lo futur arribés ara
i li digués [a la mare de Beethoven, que li està donant el pit]: – En l’àpat de la vida
no hi haurà lloc per ell;
la seva set d’amor serà escarnida,
ni un bes li donaran per caritat,
i nit i jorn espremerà el cervell
per a guanyar el pa de la pobresa
de llàgrimes banyat;
la teva llet, nodrint-lo, a l’avidesa
de la dissort prepara son festí,
a l’art son esplendor -… Què sentiria
la mare? Dol? Esglai? Acceptaria
la tràgica altitud d’aquell destí,
o bé pel fill a Déu imploraria
la benaurança de la vida obscura?
Qui sap… El geni alat i carnisser,
com un grifi, les urpes ha mester
per aixecar del fang, cap a l’altura,
l’electa criatura;
i aquell que de les ungles tingui por
i de sentir el turment de la carn fesa
per l’urpa del voltor,
no sentirà tampoc la ubriaguesa
de la vertiginosa ascensió.
Això està amarat de romanticisme, de l’artista maleït, però és veritat que Alcover mateix és un exemple claríssim de com sense l’experiència – en aquest cas terrible, de la pèrdua de dona i fills – simplement hauria estat un poeta no pas menor, sinó directament dolent – això comptant que un poeta dolent sigui un poeta, que no, “poeta dolent” és un oxímoron.
Hi ha encara una coda a tot això, que és que al llibre que va escriure nou anys després, Poemes bíblics, hi ha un poema sobre Resfa, la dona de Saül, que veu com li maten dos fills. Ja morts, abans de vetllar els cadàvers, Alcover diu:
“tant que ha sofrit i encara no sap el dol suprem”
Naturalment ho escriu pensant en els seus dos fills morts, però el cas és que el mateix any que publica aquests Poemes bíblics, Alcover, que havia perdut dona i dos fills, i que s’havia tornat a casar i havia tingut més fills de la segona dona, perd, en una mateixa nit, la nit del sis de març, dos fills més, per culpa de la grip – la famosa grip que fa tancar la universitat i que engega, doncs, el Quadern gris -; un se li mor a Barcelona, i l’altre a Palma.
Bé, no va escriure cap més llibre. O sigui que també pot ser que l’experiència t’acabi emmudint.
Juny 9th, 2012 at 10:05 pm
Potser el dolor (i la paraula) se li va desbocar amb la pèrdua de la seva primera dona i els dos fills que va tenir amb ella. Quan anys més tard la grip li arrabassa dos fills més, crec que molts optaríem, com ell, per callar. Gràcies per aquest post. M’ha agradat molt.