Divagacions banals sobre literatura i ficció,3
Agafem una escena quotidiana. Imaginem-nos que algú ens diu una mentida. Per exemple, un venedor ens enreda i ens ven per nou un cotxe de segona mà. Molt bé, en el moment que ho descobrim, trenquem el mirall de l’artifici. Però en el mateix artifici hi havia una veritat: més enllà que el cotxe no és nou, hi ha una altra veritat més profunda: el fet que el venedor és un trampós. És a dir, qualsevol mentida és conseqüència d’una altra veritat amagada que només sabem quan descobrim que allò que ens semblava veritat és un engany, i que va més enllà de la mateixa mentida. La mentida només és la primera capa. Sota de l’engany del cotxe, hi ha l’engany de la persona, hi ha un engany moral. Sabent que el cotxe nou en realitat era vell, no sabem res. La qüestió important és: per què aquest venedor ens volia enredar? Quines motivacions tenia? Eren d’alguna manera justificables? Potser tenia el negoci a punt de fallida. Potser s’estava venjant d’algun mal que jo li vaig fer abans de la venta. M’enganyava per diners? Pel gust del risc? Faig cara de babau, jo? Sóc un babau?
En el cas de les arts ja sabem d’entrada que hi haurà un engany, i, doncs, ja ens enfrontem directament amb la intenció d’aquest engany. Posem per cas, Martorell ens ha explicat aquesta reacció de Tirant de trencar els miralls. Què ens hi volia dir? Doncs probablement ens volia remarcar que davant de la maldat del món no hi calen màgies negres, de la mateixa manera que, davant la fastuositat de les representacions que es fan durant les festes del rei d’Anglaterra, Martorell tampoc s’està d’anar explicitant que res de tot allò que ens podria semblar tan meravellós no és fet per artifici màgic.
