Divagacions banals sobre literatura i ficció,2
Intentaré explicar com veig la relació entre ficció i realitat en la literatura, segons la meva experiència com a lector i escriptor.
Primer haig d’avisar d’una cosa que justament pot semblar un artifici, però que no ho és: personalment se’m fa molt difícil distingir entre realitat i ficció, no només en el terreny de la literatura, sinó a la vida mateixa. Hi ha zones vaporoses pertot arreu. Per exemple, si jo oculto, si jo deixo de dir alguna cosa, això és una ficció? Si callo – ara mateix, per exemple – no és una ficció? Si parlo, no ho és, també? Una amabilitat, com ara dir a algú que et ve de gust veure’l sense que sigui ben bé així, sinó que en realitat t’és igual, és una ficció? Potser quan, per exemple, abraces algú, i en el moment d’abraçar-lo no en tenies ganes però després, durant l’abraçada, trobes que està bé, i fins i tot t’agrada… On és, la ficció? En l’abraçada? En l’abans de l’abraçada? Aquesta camisa és una ficció perquè en realitat jo me’n volia posar una altra? Quan per exemple jutgem algú i diem “aquest és una mala persona”, o “una bona persona”, ja sabem que les coses no són tan senzilles: llavors, admetem com a part de la realitat una certa ficció. De fet, com que no tenim ni idea de què fem aquí al planeta Terra, podem acceptar que tenim molts de números per estar vivint una ficció: ens sembla que hem vingut a, no ho sé, a fer el bé, o a tenir fills, o a passar un cap de setmana, a anar tirant, fins que no arribi el carnisser: cadascú es fa la seva pel·lícula i mai millor dit, perquè, com que ningú té una explicació, doncs deu ser que no n’hi ha i que per tant tot és ficció. Bé, tot això és molt barroc i Calderón o Shakespeare ho van dir infinitament millor.