Autoajuda per començar l’any (8)
Ni l’endemà tampoc, quan l’smart ja no hi era. De moment, els diaris no han tornat a parlar de la desapareguda.
M’enfilo a la muntanya per tres motius. Per llenya, per aigua i per fer alguna cosa. Estic d’acord que hauria ara mateix de dedicar aquests posts als grans perills que en aquests moments amenacen la nostra nació, com sempre més que mai. Hauria de parlar dels homes exemplars, els llibres exemplars i les grandeses grans. És una autèntica llàstima que no m’estimulin.
Normalment a la muntanya no hi trobo ningú. És el gran què. El silenci educat de la llum. La llum d’hivern sobre un mateix. Això sí que m’interessa. D’acord que és una llàstima, perquè què hi farem. De tant en tant caic, amb la motxilla carregada. Em torno a aixecar. No emprenyo ningú.
La llum s’ajusta fins al límit, al bosc, a principis de la tarda. Que bé que es defineix a si mateixa! Discretament s’ajup i passa sota els arbres per venir-te a trobar. Tan meticulosa que arriba a enganxar-se a la capçada de les alzines i a convertir les fulles en mirallets prou delicats per no enlluernar. Fa aquest prodigi, neteja sense corroure. No emprenya gens. Ni filma, ni retrata, ni depreda: construeix. Aporta. En una paraula: dibuixa. Ressegueix, desglossa, vesteix la fondalada arbre per arbre i fulla per fulla. La visibilitat de l’hivern és la millor i amb diferència. Aquests suros amb el tronc encara negre de l’incendi de fa anys. I aquells dos tronc impressionants d’un parell d’arbres gegants morts, sortint per sobre les alzines, al cul de la fondalada, nets del sutge a base de pluges i pluges, pulits, grisos, abstractes, dues forques com si dos ossos de la terra haguessin quedat al descobert. Al pedregar mateix, la llum separa i fa inventari de rocs. És com perden l’agressivitat. La llum pacifica les pedres, la terra és més taronja que mai, i els verds més tèxtils, tot sembla menys perillós.
Per això em va estranyar l’altre dia tot el personal que vaig anar ensopegant. Estic segur que som gregaris per densitat de població. Vull dir que, quan hi ha molta gent, qualsevol petit motiu indetectable provoca una confluència inesperada. Sis persones, m’hi vaig trobar! Sis individus en camins perdut per turons on amb prou feines hi ets tu mateix, sis de cop.
Primer va ser una dona amb una gorra i un ramat de vuit o deu gossets. Primer se’m van acostar els gossets, fent escàndol. Un va tenir el valor de prendre’m la mida del turmell. Quan va arribar la propietària li vaig dir: “un m’ha mirat de mossegar.” La dona els va cridar. Però vaig tornar a sentir les dentetes mesurant-me el turmell. Vaig donar a les mateixes dentetes la possibilitat de mesurar la meva bota. L’animal va prendre’n nota i va anar-se’n corrents i xisclant i plorant a informar-ne la mestressa.
La següent passejant portava l’exèrcit de gossos concentrat en un de sol, un goril·la civilitzadament lligat. Ens vam creuar i saludar. Una ciclista, amb casc i tot. Molt més endavant, un caminant malcarat, barbut i sorrut i amb un gos de caça. Vaig saludar-lo. No em va contestar. I encara em vaig trobar un quatre per quatre amb un pare i un fill.
Hi va haver més coses estranyes, aquell dia. Un altre dia potser en parlaré. Com en una novel·la de misteri, algun d’aquests que em vaig trobar – suposo – s’havia dedicat a arrossegar branques d’alzina, troncs de cirerer i mates de bruc al mig del camí, de manera que fos difícil passar-hi, fins i tot a peu.
