Autoajuda per començar l’any (7)
Ahir a la tarda hi havia un smart solitari aparcat en un mirador de la carretera de Tossa. Em va estranyar no veure el conductor enlloc. Vaig acostar-me a la barana. A baix costejava una llanxa vermella. Se sentien les veus, que ressonaven per l’amfiteatre del precipici. De terra estant, les veus de les barques fan impressió. Amb la mar en calma, les envolta el silenci. Els dies primaverals de boira costanera, quan no es veu res, les sents al costat teu, a una distància de conversa. Diuen frases estranyes, parlen de la navegació. Contacten dos móns, tu ets a mar i ells són a terra.
Avui surt al diari El Punt. Diumenge va desaparèixer una dona de trenta-nou anys en un mirador que hi ha alguns quilòmetres més avall. Han vingut bussos de Barcelona. Eren a la llanxa vermella que vaig veure.
Van trobar el cotxe. Van trobar-hi l’abric i dos mòbils. Més avall, les joies. Va pensar en els altres, se les va treure abans de saltar.
Es podria fer una ruta dels suïcides en aquest tros de costa. Passat Tossa hi ha un cotxe estimbat. Es veu que el conductor va saltar amb cotxe a l’abisme. Va deixar un monument. També sé on hi ha una creu petita de ferro, amb un paperet enrotllat manuscrit, ja molt malmès per la intempèrie i amb la tinta escorreguda. Un dia vaig desplegar-lo. La filla que escriu a la mare suïcida. Al mateix mirador on ahir hi havia l’smart aparcat, de la banda de mar i per tant invisible, jo sé que hi ha una placa metàl·lica de la mida d’un paquet de tabac, amb un recordatori gravat pels amics d’algú que també va anar a deixar-hi la pell. Deu ser l’estètica de la costa. Un suïcida no té perquè perdre el bon gust.
A l’univers, no hi ha vius i morts, no hi ha temps, només hi ha espai. L’espai és la felicitat. La consciència és la malaltia. Un suïcida només és un excés de consciència. Un càncer de la consciència. Són cèl·lules gratuïtes.
L’altre dia Javier Marías deia: “A veces tengo la sensación de que el exhibicionismo general es omnipresente en estas formas de comunicación. En Internet, por ejemplo, si pones una cámara puedes ver una habitación a todas horas; hay personas que tienen contacto entre sí para ver cómo duermen o preparan la comida, lo que no sería un espectáculo… A veces tengo la sensación de que esto guarda cierta relación con la pérdida progresiva de esa antigua idea, que ha acompañado a los hombres durante siglos, de que Dios lo veía todo, de que Dios los observaba a todos y que absolutamente NADA escapaba a su mirada y escrutinio. De alguna manera, esa idea, que aún tienen algunos de los que leen L’Osservatore, era algo terrible, pero que también consolaba, al haber un espectador que conocía nuestra vida. Aunque fuera la persona menos importante del mundo, había alguien…”
Bé, no crec que aquesta necessitat de ser vistos – aquesta necessitat comunicativa, de fet – tingui poc a veure, per exemple, amb la necessitat que Marías va sentir de posar-se un dia a escriure. Varien les formes, no les necessitats. Al pentocràtor de Sant Climent de Taüll hi ha aquells querubins amb les sis ales i les mans plenes d’ulls. Al costat seu, el lleó de Sant Marc i el bou de Sant Lluc, amb ulls també per tot el cos.
Avui durien càmeres web. És una baralla per l’existència, la comunicació. Ulls, sentits, comerç amb el món. L’home necessita companyia. La gent que viu sola té el doble de possibilitats de demència, diuen, encara que s’hauria de veure què entenem per demència i si la vida acompanyada no hi porta igualment. La vida en companyia té un avantatge, no et tornes una càrrega per la societat, i per això la societat la fomenta, i fa bé.
Tota comunicació és buscar i tocar parets a les palpentes. Conformar-se en els dos sentits. Voler ser vistos no és cap desig de misticisme sinó de concreció. El defora són els ulls. No cal que siguin àngels, hi ha ulls a les parets, als arbres, i a les rodes dels cotxes. El terra n’és ple. Les llambordes són ulls. Les pedres. Les cames. El cas és que no vaig saber veure enlloc el propietari de l’smart.
