Toni Sala

Dimarts, un llençol que el meu veí tenia estès va volar fins a un tros de teulada de casa. Vaig tornar-li el llençol i a canvi ell em va convidar a casa seva.

No em vaig fer pregar. No hi havia entrat mai, i està bé saber què tens a l’altre costat de paret. Al plànol de casa hauríem de grapar-hi el del veí. Trobo que relaxa. Estic aquí escrivint aquest article, i ara sé, per exemple, que tres pams a davant meu hi ha els fogons d’una cuina. Allargant el braç podria escalfar-me un cafè, si no fos per la paret. Potser el veí seu ara mateix de cara a mi. I ara també sé que dormo a un pam d’un altre llit que normalment no ocupa ningú. Està bé saber amb qui dorms. Si els roncs que de vegades sents són d’un home, una dona o, efectivament, un elefant.

I, a més, que s’ha de vigilar. Quan descobreixen un assassí en sèrie o un grup de terroristes amagats en un pis, els veïns d’escala sempre diuen que no s’ho haurien pensat mai. Però, qui no ha posat l’orella a una paret? S’ha d’estar al cas.

Vaig procedir a la inspecció ocular. El veí va ensenyar-me habitació per habitació. Per sort no se’n va deixar cap. I si m’arriba a dir: no, sisplau, aquesta porta no s’obre? No tenia cap vitrina amb pistoles exposades. Cap escopeta penjada, ni cap simatarra. Hi havia llibres i discos, que vénen a ser com restes d’ADN. No és igual Guerra i pau que La venjança del bandoler, hi ha matisos. Tampoc és igual una reproducció de Miró que els dos angelets repel·lents de Rafael. Ara que podem tenir els discos, pel·lícules, llibres i fotografies al disc dur, hem guanyat molt en discreció. Tenim la persona més a cobert, si més no de les visites.

Però no tothom ho vol, això. Hi ha una decoració específica de casa-museu. El meu veí viu sol. Té les parets plenes de fotografies dels fills i d’ell mateix. Vaig investigar. Cap de la mare.

Jo no he entès mai aquesta mania de retratar-se. Anar estampant pel món la nostra nàpia. És com dir-te a tu mateix: m’he quedat amb la teva cara. Total, per què? Per recordar-nos que érem tan guapos? Tindria més sentit retratar-se en la nostra forma més acabada, i, de fet, durant milers d’anys hi va haver el costum de la màscara mortuòria. Amb la fotografia, les màscares mortuòries van passar de moda. Les primeres fotografies demanaven un temps d’exposició llarg i un mort era ideal, perquè es movia molt poc. De totes maneres, jo miro una foto meva de fa vint anys i també hi veig un cadàver.

El primer cop que em van retratar per un diari va anar tan malament que el fotògraf em va acabar donant records per la meva mare. Volia que jo posés entre una pila de llibres i a mi em feia vergonya posar entre una pila de llibres. Ho trobava tòpic, afectat i ridícul. Però l’home volia una foto d’escriptor. Aquesta mena de fotògraf és tan corrent que he acabat per deixar-los fer. No m’agrada que em retratin somrient – de què?–, però és igual, somric. Si em demanen de fer la vertical, també la faig. Prou mal rotllos. L’únic, procuro que em facin com menys fotos millor, perquè no puguin triar gaire: sempre publicaran la pitjor foto.

Hi ha cosa més repugnant que la fotografia previsible? Batejos, casaments, aniversaris. Les fotos de viatge. Quin mal de ventre. El que no portem a sobre ja no és nostre, i pels altres, en un noranta-nou i mig per cent dels casos, desenganyem-nos, és una nosa. Què n’hem de fer, de tanta foto? Paperera ara mateix.

(30 de gener del 2010, El Punt )