Autoajuda per començar l’any (6)
Hi ha una realitat més lenta, gens amagada però gens immediata. No sé si més madura. Però necessita més temps. A quaranta anys, l’home és un pollastre rostint-se a l’ast. Sé de què parlo perquè a casa vam tenir una rostidora. Un oncle meu s’hi va passar un estiu suant. A cada broca hi enfilava una família de quatre o cinc pollastres. Els torsos es coïen amb el seu propi greix, gira que gira que giraràs. Anaven lleugers. La terra triga vint-i-quatre hores a fer la mateixa volta. Al capdavall eren pollastres. Però és una cocció lenta comparada amb el fregit o a la brasa.
Està molt bé, el gener de l’os i espina. No el dels ametllers maragallians, que ja han començat el riure sarcàstic – “però no amb el riure amargat del cansat de viure,” va deixar escrit l’il·luminat, “ni amb el riure satànic del superb, ni amb el riure estúpid de l’embriac, sinó amb el riure lluminós d’innocent, per qui la paraula mort no té cap sentit”. Tampoc les minves de gener maragallianes, “com al mig de l’hivern, la primavera.” No. El gener de l’os i l’espina. El cel rosat d’ahir, que va durar tota la tarda. Les minves deixant a la intempèrie les pobres algues. Els xaragalls xipollejant glaçats entre les mates i pins. Els turons escorreguent-se. L’aigua regalimant granit avall a reomplir l’ensenada. Pietat d’aigua dolça per les algues que s’assequen.
Els últims anys, molts diaris han agafat el mal vici de no justificar els paràgrafs. El meu article al Punt surt cada diumenge així. Dieu-ne manies de senyoreta. Van començar engrandint els titulars, esponjant i reduint lletra, posant gràfics. És el paisatge del passar depressa, de l’eterna fugacitat, del presentisme animal.
No fa gaire, em conviden a un congrés sobre paisatge. El primer que em demanen, quan arribo, és el llapis òptic. El llapis òptic pel powerpoint. Ja sé que esverar-s’hi és de vell. Però vaig quedar esgarrifat. Les ponències es feien amb una pantalla al darrere. Bon dia: imatge d’un sol radiant. Tractaré, per exemple, el tema dels ponts: imatge del pont de Brooklyn. Els romans ja feien ponts: foto d’unes restes arqueològiques.
Les imatges distreuen de la paraula. La vista és més immediata. Encara no hem tornat al jeroglífic, però les icones dels ordinadors ja van per aquí. És un desplaçament desverbalitzador. I no és pas que jo prescindeixi de la imatge escrivint. Tot el contrari, sóc un excés de pollastres a l’ast i algues assecant-se. Ni em desentenc de la sonoritat de les paraules. Ni dels atzars lluminosos.
Però hi ha d’haver l’anar i venir de la raó als sentits i dels sentits a la raó. No es pot ser unívoc. Aquesta frontera de l’home amb el mur de duanes, ha de tenir tantes regulacions com contrabandistes. Hi rumiava l’altre dia a l’Ardenya, després d’escriure sobre els senglars. Ara la crisi revifarà el contraban. En conec més d’un que ara ha tornat a Andorra a buscar els regals de nadal, com quan érem petits. El tabac puja i puja. Els addictes s’han de buscar la vida. Hi ha unes muntanyes entorn d’Andorra fetes expressament. I una costa habilitada amb cales i recons, coves i camins a punt. Em mirava les poquíssimes barques des d’un turó a la costa d’en Cirera, l’altre dia, ara que tampoc hi ha peix. Els últims anys el contraban de tabac s’ha fet per carretera. Tornarà a fer-se per mar, terra i aire. Mètode tradicional: un mercant a tres o quatre-centes milles i una llanxa llançadora. Em venia al cap un nom de quan era petit, un tal Ferrerito que vivia a tocar, abans que dinamitessin per fer el Port d’Aro, i les paraules contraban i presó.
