Autoajuda per començar l’any (5)
Tot arriba treballat. Els intermediaris no paren. Aquell home que es pren cada dia de la vida un parell de cafès però es morirà sense haver-se ni imaginat la fruita d’on surt, la flor blanca que la precedeix, l’arbre, la plantació.
Ens pesquen el peix. Si no a la tele, em sembla que no he vist mai un senglar viu. De morts, uns quants. Al marge del camí, al peu d’uns caçadors, un senglars petit i, més avall, un de gros: la mare. De caçadors n’he vist tants com vulgueu. Passant amb els quatre per quatre, amb el remolc dels gossos. A peu, amb l’escopeta a l’espatlla, apuntant-me a mi que vaig darrere seu. Invisibles, emboscats, amenaçadors.
A Sant Benet del Bosc, que és un mas abandonat a l’Ardenya, vaig sentir un esquellerinc. Vaig pensar: l’ectoplasma d’una cabreta. Era un gosset. Se’m va mirar de lluny i es va arrencar a córrer. Buscava un senglar. Al cap d’una estona va arribar un tot-terreny ple de caçadors que buscaven el gosset.
M’ha circulat algun cop senglar per les venes, fet nutrients, però no recordo el gust. Al bosc, el fang de les basses grises és ple de petjades d’unglots. Pots veure on ha patinat l’animal, on s’ha aturat, per on se n’ha anat. Les petjades es perden entre els arbres. El silenci de les petjades s’agraeix. A la fondalada del torrent de les Sorres de Sant Benet, vaig sentir l’altre dia la percussió de la fusta i el bec. També s’agraeix que el pica-soques justament busqui paratges silenciosos. Més avall, al mas abandonat de la Divina Pastora, sense portes, sense vidres, sense sostre, l’interior al descobert, tan silenciosa que el rellotge de sol sobre la portalada ha perdut el gnòmon.
No trobo senglars perquè fugen o estan amagats. És qüestió de temps que n’acabi veient un. A Vallvidrera en veuen cada dia. S’han acostumat a les persones. L’altre dia van trobar una família de senglars dormint en un parc de Terrassa.
De vegades, amunt, m’aturo a sentir el mar de les alzines i els pins. Vist des de sobre, un bosc d’alzines és quiet i brillant. Una bassa d’oli d’oliva que s’irisa i s’esgarrifa com la mar amb les ventades. El vent passa d’una capçada a l’altra com un esverament d’ocells que no veus. Hi ha tots els fenòmens atmosfèrics. S’hi fan onades, temporals i huracans.
I l’altre dia, submergit en aquest bosc, també al comal de Sant Benet. El camí passava entre brucs i alzines com un cuc de terra digerint-se’m. Vaig parar-me. Al vessant es movien arbustos. Una solitud relativa. Les branques s’esgarrifaven en un tros limitat del rost. Un parell d’arbustos van tenir un atac de nervis. Va durar minuts. Jo no em movia. No vaig veure la bèstia. El refrec va aturar-se. Vaig continuar per l’obaga.
Així amb la realitat. Així amb la consciència. Penso en l’excitació dels caçadors que no poden dormir el dia abans de la cacera. Ja ho sé. Ho sé molt bé. Un caçador, a Les Garrigues, em va explicar com li agradava saltar a sobre un senglar ja abatut per la gossada, tirar-se-li al coll amb el ganivet i matar-lo de tu a tu.
Gener 19th, 2011 at 8:27 pm
Toni, la veritat é