Autoajuda per començar l’any (3)
S’arrosseguen tot el dia. S’arrosseguen a l’hora de sortir. Arrosseguen el dinar fins a l’hora de sopar. Els primers dies de l’any són d’arrossegament. Deu ser la hivernació. A l’hora de començar, tot pesa. Els llibres s’arrosseguen. Els carrets de supermercat. Les branques sense fulles. El sol, que ni acaba de sortir, ni s’acaba d’encendre, ni se n’acaba d’anar. La gent s’arrossega pels passejos, arrosseguen els peus, les paraules, la digestió… El reg triga a arribar al cervell.
Encara que puguin tenir un fórmula u a dintre el cap. També hi ha persones amb un excalextric interior. Dines amb ells, no acaben mai, però sents el brunzit que els corre per dintre. Són una esgarrifança continuada, incomunicable. Veus passar els cotxets de mentida per darrere els seus ulls. Primer em fan enveja, però després penso que no. Estan tancats al seu circuït de criatures, pateixen molt poc.
Tenen data de caducitat. Però, mira’t a tu mateix. Mira què dius. La claror s’amaga a si mateixa. No hi ha miralls? Però els vull?
Quina voluntat de consciència em permeto? La consciència també es tria. Aquesta frase és important: la consciència també es tria. Quina voluntat de consciència em puc permetre? Quin nivell d’autoengany? La consciència plena és la desaparició. Un ocell amb consciència plena seria una cadira. Una taula amb una mica d’ombra ja no és una taula, s’acosta més a un avió. Jo mateix, si fos jo mateix, seria un rajol, una roda o un castell. La idea és que de moment sóc una terra de ningú, una metàfora poc clara. Potser l’humor o el sentiment podrien donar-me una manera d’entreveure’m a través de la distorsió, sense petrificar-me, i la racionalitat podria fer-ho igual de bé, però acabaria entreveient la mateixa paret puta o cadafal.
Potser l’arrossegament acabi essent el regal. El vint-i-cinc d’octubre de l’any norant-u, segons veig apuntat al llibre mateix, em vaig comprar, de vell, a Girona, els dos volums del Picwick carnerià en tapa tova. Fa vint anys que aquests versos s’arrosseguen com cucs darrere meu. Els deixo enrere però m’acaben atrapant. Les paraules fan això. Arrossegar-se com l’eura, que en català és la planta del ser, del tenir.
Aquí aquest regal dels versos de Dickens, amb la traducció insuperable de Carner intercalada:
THE IVY GREEN
Oh, a dainty plant is the Ivy green,
That creepeth o’er ruins old!
Of right choice food are his meals, I ween,
In his cell so lone and cold.
The wall must be crumbled, the stone decayed,
To pleasure his dainty whim;
And the mouldering dust that years have made,
Is a merry meal for him.
Creeping where no life is seen,
A rare old plant is the Ivy green.
·
EL VERD DE L’EURA
Oh que és bocafina l’Eura verdejant,
entre velles ruïnes allargada.
Els llamins bé tria que la nodriran
en sa tan freda, solitària estada.
Caigui el mur en runes, la pedra escapçada
per a complaure son desig tan fi;
polseguera mòlta per tanta d’anyada
li par un alegre festí.
On no hi ha vida arrossegar-se i jeure:
quina antiga rara planta l’eura!
·
Fast he stealeth on, though he wears no wings,
And a staunch old heart has he.
How closely he twineth, how tight he clings
To his friend the huge Oak Tree!
And slily he traileth along the ground,
And his leaves he gently waves,
As he joyously hugs and crawleth round
The rich mould of dead men’s graves.
Creeping where grim death has been,
A rare old plant is the Ivy green.
·
Mal no essent alada, bé llisca rabent;
son cor de cap recança no agoneja.
Íntima es cargola: ben estretament
l’enorme Alzina, l’amor seu, cobeja.
Per terra s’estira sens àvol barreja,
remou les fulles en oneig frescal,
i abraça joiosa, i al vot en serpeja,
el ric emmotllat sepulcral.
On és la mort arrossegar-se i jeure:
oh quina antiga rara planta l’Eura.
·
Whole ages have fled and their works decayed,
And nations have scattered been;
But the stout old Ivy shall never fade,
From its hale and hearty green.
The brave old plant in its lonely days,
Shall fatten upon the past;
For the stateliest building man can raise,
Is the Ivy’s food at last.
Creeping on where time has been,
A rare old plant is the Ivy green.
·
Èpoques traspassen, cauen monuments,
les nacions hom dispersades mira;
no trobeu en l’Eura tristos marciments,
del temps sa ufana resisteix la ira.
I la vella planta que cap dol regira
traurà saba el dia que passà,
i el palau que una alta majestat respira
una eura a l’últim nodrirà.
On para el temps arrossegar-se i jeure:
oh quina antiga rara planta l’Eura.
Gener 12th, 2011 at 1:52 pm
[…] This post was mentioned on Twitter by maresmesfera, Blogs de Lletres. Blogs de Lletres said: [Toni Sala] Autoajuda per començar l’any (3): S’arrosseguen tot el dia. S’arrosseguen a l’hora de sortir. Arross… http://bit.ly/hjquS9 […]