Autoajuda per començar l’any (4)
“– Creu que un escriptor s’ha de conèixer a si mateix per escriure?
– Sí, ha de tenir un grau elevat de consciència sobre si mateix abans de saber com s’ha de sentir amb les altres personalitats. Ha de tenir una identitat de si mateix força ben assentada; d’una altra manera, les altres personalitats i situacions tendeixen a ser relliscoses i una mica gelatinoses. Pots tenir un punt de vista un dia i, l’endemà, un altre. Recordo algun contemporani dient que la seva escriptura era massa fàtua, sentir-se satisfet d’ella, tornar-se-la a llegir, quedar-ne insatisfet i tornar a començar de nou. Jo també vaig fer-ho durant una època. No hi ha res pitjor.”
Ho trec d’una entrevista a Henry Roth poc abans que es morís. Hi ha dues coses a retenir. La primera, la paraula “consciència”. La segona, l’última frase: “no hi ha res pitjor”.
Diria que té tota la raó. Escriure, llegir, equival a consciència. Sense una personalitat ben assentada, ni es pot llegir, ni es pot escriure. Però, és clar, mai és tan senzill.
Hi ha dues maneres de tenir assentada la personalitat. La primera, la més pràctica, és sent un idiota. Ve de fàbrica i, vists els resultats, la majoria d’escriptors, i, vistes les vendes, la majoria de lectors, tenen una personalitat perfectament assentada. La pedra és una base molt sòlida. Al nostre país n’hi ha exemples públics d’exhibicionisme, i no necessàriament ni estrictament circumscrits a la política.
Una segona manera de tenir ben assentada la personalitat és a partir de la inconsciència. Aquesta paradoxa explica una genialitat precoç, i tants casos, com el del mateix Henry Roth, d’autors – recordo que això serveix igualment pels lectors – que sembla que es cremin a si mateixos al començament d’una carrera. La inconsciència els va permetre una personalitat forta i per tant batalladora.
El capítol onze de El mestre i Margarida és del millor que he llegit sobre el tema. Ivan, el poeta Desemparat, intenta redactar un informe. Es troba que no pot. És tan conscient de cada paraula que posa, que queda col·lapsat. Perquè el llenguatge està ple de sobrentesos i foradets, i s’hi ha de comptar. És la xarxa d’“un miler de resplendents forats sense senyal de corda pels costats” que Carner va ser capaç de descobrir-nos. Els escrits són una malla de consciència. Mai formigó. Tant hi compta la consciència com la inconsciència. Massa inconsciència no du enlloc. Massa consciència, potser menys i tot. Ivan és tan conscient que s’analitza a si mateix, acaba parlant amb si mateix, per això l’episodi es diu “La doble personalitat d’Ivan”. Si opino A, es diu a si mateix Ivan, puc contestar-me B. I, és clar, al final del diàleg amb si mateix, acaba preguntant-se: “Bé, i, llavors, qui sóc jo?” I se sent una veu de fora seu que diu: “Un imbècil!”
José María Valverde trobava que el final de la literatura vindria d’aquí, de l’excés de consciència. És un problema que travessa el segle vint. Per sort, però, la literatura va ser capaç immediatament de reconduir-se i reconèixer aquest excés d’autoconsciència. Cap més artista és tan capaç de prendre’s a si mateix en broma com l’escriptor. Arts menys racionals, com la música o la pintura, van ser destrossades per aquest procés d’autoconsciència, i encara avui ho pateixen. Amb el temps, se’n sortiran.
Que no treu que per llegir i escriure s’hagi de passar per la consciència. Just el contrari. És un extrem de la consciència descriure el problema. Aquest és el límit. Abans o després caldrà haver passat pels recons pitjors d’un mateix. Vull dir, la vanitat d’aquest reconeixement. D’aquests abocadors d’estupidesa i enveja, cobdícia i mala fe, deixadesa i autoengany, sentimentalisme i baixesa, consciència de pecat i tot això.
