Alfred Bosch
Tinc autèntica passió per les eines. Quan te ve una persona al taller i diu: deixa’m un… I tu li dius: ei. Un moment. Les meves eines són les meves mans. I li dius molt sèrio. I el tio se’t queda així. Però me la deixaràs un moment, no? Les meves eines són les meves mans. Si tu m’agafes una eina m’agafes una mà. Al final la gent s’ho repensa.
L’avi era molt manyós. Et feia un galliner preciós amb quatre canyes i filferro. El venien a buscar: Quildo, que tenim un rellotge de pesos que no acaba de rutllar..! El meu pare va agafar aquesta herència. Amb unes alicates, una cullera i una pedra desmuntava un motor de regar. A la que badava l’avi, el meu pare, amb 12 anys, anava a l’hort i li desmuntava el motor. Al cap d’una hora el tornava a tenir muntat i regant. Eren gent rica, però l’hereu els va portar a la ruïna. Era el temps de la guerra i els germans petits es van fer mecànics.
El que sé ho he mamat del pare. Primer, d’aprenent al taller: manxaire, penjar eines, escombrar. Quan era petit, feia curses als camps de futbol. Es muntava un circuït oval i fèiem cronometrades. Els camps eren de terra. Amb una bicicleta de carretera per circuïts de terra era tremendo, però les carreteres no tenien marges, era perillós sortir-hi amb bici. Però la gent ho feia. El meu pare ho feia.
Als noranta van sortir les mountainbikes. Vaig esser alertat per un company que va anar a França i se’n va comprar una. Em va dir: Bosch! Estàs perdent el temps! En Curto ja ha venut tres mountainbikes i tu encara no saps ni què són! I ara el que es ven principalment són mountanbikes.
Les curses de mountainbike començaven amb una botifarrada. Començaves menjant i acabaves menjant. Jo me’n recordo fer curses amb la càmera de fotos penjada. Quan vèiem una vista bonica paràvem i ens retratàvem junts. A la que s’hi van posar els equips de competició vam començar a anar tots mirant a terra sense aixecar la vista.
Al noranta-vuit vaig plegar de competir. Ja enlloc de fer una volta de trenta quilòmetres, eren tres voltes de deu. Passaves més vegades per meta i així els espònsors podien fer més fotos. Llavors els primers de la graella, que anaven molt ràpid, doblaven de seguida els últims, que anaven molt tranquils. Per no sofrir la vergonya de veure’t doblat havies de córrer una mica més. Em va petar l’astràgal, que és l’os que soporta el pes de la cama. Vaig tenir una necrosi i se’m va complicar amb derrames a les cuixes.
Se’m feien uns blaus molt visibles i el metge em deia: a tu no et fa mal, quan et passa això? Arriba un moment que no t’adones del mal. Com una espècie de bogeria que t’agafava a partir de certs quilòmetres. Ja havíem interioritzat que els primers cinc quilòmetres eren dolents. Pateixes molt, el cos ha de sofrir el canvi de ritme, palpita. Jo me’n recordo veure al meu pulsòmetre dues-centes vint pulsacions per minut, allò que dius: collons, aquest cor sortirà per la boca. Dues-centes vint pulsacions a certa edat és risc d’infart. A partir de cinc quilòmetres el cos fa un canvi, hi ha com un calfred i ja pots pedalar que vas com un gínjol mitja hora o tres quarts sense problema. És com una autodroga del mateix cos. I aquí et feies les lesions. Fins que vaig pensar: se t’està morint l’astràgal, t’estàs perjudicant les femorals, estàs escampant sang cada cursa que fas. I el metge em va dir: o passar pel quiròfan o un any de repòs. Tot un any. De seixanta-set quilos vaig passar a setanta-dos i la meva dona va quedar en estat.
( 9 de gener del 2011, El Punt )
