La demora espriuana
En circumstàncies de desengany nacional català, el cinquantenari de La pell de brau ha desenterrat per un moment Salvador Espriu, el poeta de la mort, el poeta nacional abandonat, mort pel gruix de lectors que es mereixeria tenir avui.
Els últims anys no han estat especialment gloriosos per la cultura i, doncs, tampoc ho han estat per cap clàssic. Institucionalment s’han promogut centenaris i cinquantenaris, però a Espriu no n’hi havia correspost cap fins ara. Als lectors de quaranta anys, per exemple, ens és pràcticament desconegut. Jo puc dir que vaig passar per tota una carrera de filologia catalana sense que me’n mai parlés ningú. Era el rebuf previsible per un poeta tan aclamat en vida. Encara més, però, era un senyal dels vents que bufaven. Pla ho apunta a Notes disperses (1981) : “Sempre he cregut que és més difícil escriure en prosa que en poesia, i per això, encara que Riba sigui un poeta molt important en el sentit literal de la paraula – important sobretot per l’esforç intel·lectual –, el treball de la prosa d’Espriu supera, en eficàcia, tot el que s’hagi pogut fer aquests últims anys en poesia.” Inclosa la pròpia poesia d’Espriu, naturalment, i la idea d’un Espriu prosista superior a l’Espriu poeta es va convertir en un tòpic, amb el resultat que ja ningú es va llegir ni el poeta, ni el prosista.
Les circumstàncies no depenen del valor d’una obra. Acabada la dictadura, feta la transició i desaparegut l’Espriu públic, la literatura catalana es va intentar obrir a un públic nou. Havia resistit, el prestigi era alt, però ara li faltava l’expansió, i per tant ja no tindríem un poeta nacional sinó, en tot cas, un prosista. L’èxit popular del mateix Pla ho demostra. Aquest és un país pobre també de matisos, on es va del tot al res. Els escriptors van decidir que la política se la fessin els polítics. Els polítics van decidir que de la literatura se la fessin els escriptors – els polítics que van persistir a escriure no han fet literatura sinó autopublicitat. Al triomfalisme de la transició no li convenia un escriptor que recordés les conseqüències de la guerra civil, el perill de perdre la llengua i la necessitat de no embastardir-la.
Espriu reprèn el pensament de Joan Maragall, que entenia la llengua com el cor de la cultura catalana. Aquest és l’autèntic lligam amb la terra: la llengua. Dit en altres paraules, per bé i per mal els catalans som una cultura. La persecució del nostre idioma ens ha obligat a treballar per resguardar-lo. Pla també, però en Pla la llengua ja comença a ser un element més. Incloent-hi Rodoreda, de Verdaguer fins a la transició la llengua havia estat l’element determinant de la literatura catalana – com ho ha estat sempre qualsevol llengua per qualsevol literatura, per altra banda: atabalats per la nostra història, els catalans de tant en tant ho oblidem.
Sánchez Piñol em deia una vegada que un dels problemes de la literatura catalana és que hi ha massa escriptors filòlegs. Sigui com sigui, els últims anys la literatura catalana s’ha deslligat de la feina de preservació i de creació lingüística. Hem volgut funcionar com si això fos un país normal, amb una llengua sobrada de conreadors.
A l’entrevista de A fondo (1976), Espriu reconeix únicament com a mestre en matèria lingüística a Ruyra – arrelat en Verdaguer, precisa -, i diu que la resta és intuició i estar atent a l’evolució literària i parlada de la llengua. El cas és que a mitjans del vint ja no li valia la llengua matèrica de Ruyra, ja no n’hi havia prou lingüísticament amb el contacte directe amb la terra. Després del noucentisme, el català no podia prescindir de l’elaboració intel·lectual. El català d’Espriu ja no és predominantment lèxic. La sintaxi hi mana molt, és un català passat per la cultura i l’exigència ribianes.
Hi ha més explicacions per l’abandonament d’Espriu. Sobretot, que no permet una lectura circumstancial o fragmentària. Alguns dels poemes musicats per Raimon són dels pitjors que va escriure. La literatura demana imaginació als lectors, i la poesia espriuana demana sobretot ser omplerta de temps, demana una demora que tendeixi a ser estàtica, és a dir perenne. I també passa que, en temps de nous rics, la idea de la mort no sona gaire interessant.
Per això, si se’m demana un poema, ara trio la primera estrofa del Cementiri de Sinera. Espriu va començar a publicar poesia l’any que Gaziel es posava a redactar les Meditacions en el desert, o sigui tot just acabada la Segona Guerra Mundial, quan va quedar descartat l’enderroc franquista i els catalans vam rebre una altra ració de les nostres doloroses topades periòdiques amb la realitat. Cementiri de Sinera és un clos on Espriu es tanca amb el seu món d’abans de la guerra, igual que un pacient terminal.
Pels rials baixa el carro
del sol, des de carenes
de fonollars i vinyes
que jo sempre recordo.
Passejaré per l’ordre
de verds xiprers immòbils
damunt la mar en calma.
El sol ve de les vinyes i els fenollars lul·lians, de la més antiga tradició literària catalana. Els versos del Cant de Ramon deien:
Enfre la vinya e el fenollar
amor me pres, fé’m Déus amar,
enfre sospirs e plors estar.
L’obra d’Espriu també és un cant a la fe. Per això, en el fons, no té res de pessimista. És severa, al contrari. Que diferent que és aquest carro del sol de “les velles tartanes” que sentirà després també baixant pels rials. Aquest Espriu ruyrianament, místicament paisatgístic, destil·lat, és el que m’agrada més: comprensible i estàtic, dur i durador.
Com amb altres oblits importants, el de la meva generació amb Espriu només comportarà un retard, que és una forma de demora.
( Compartir, 80, octubre-novembre-desembre 2010 )
Novembre 27th, 2010 at 9:41 am
Només cançons de neu
podran acompanyar-me.
Molt lentament, el glaç
allunya les paraules.
Ara, en plena fredorada, semblen ben premonitòries les paraules que Espriu veia allunyar-se a EL FINAL DEL LABERINT.
Novembre 27th, 2010 at 3:51 pm
Vaig deixar un missatge però no ha sortit…i deia que encara que Espriu sembli oblidat, en realitat roman por el que és, l’altissimo poeta damunt de molts dels altres. Espriu ha arribat a la gent a través de cançons escrites per a Raimon i que són de factura millorable però pel que fa al gros de la seva obra es manté en l’elit dels distants. Mai tindrà la funció d’un Martí Pol o un Margarit que colpeixen directament els cors dels lectors menys sofisticats.
Excel·lent blog!