Com, per qui, per què anar a votar
Em sap un greu indescriptible pels que avui quedin fora. Els últims anys, l’última campanya, els candidats i els seus equips m’han arribat a convèncer tots.
També és veritat que, pel meu caràcter, jo votaria l’Alícia. Però si voto l’Alícia perjudico l’Albert. Si voto en José casco l’Artur. Si voto un Joan em carrego l’altre Joan, i el metge de Puigcerdà no té res que no tingui el del Barça. I encara queda la Montse.
Amb cor compungit, llavors, em veig abocat a abstenir-me o a fer un vot nul amb un cor dibuixat. La meva actitud és una forma de comprensió i aval. El missatge és clar: d’acord, em rendeixo. No votant també ajudo que els grups minoritaris entrin més fàcilment. Repartirem una mica. Callo i atorgo, i aplaudiments.
Perquè jo sé que, guanyi qui guanyi, no serà un impuls de quinze dies de cares més o menys noves, i després tornar a posar els peus sobre la taula, demanar unes olivetes i esperar a la pròxima campanya. Res d’això. Que són els meus representants. Hi ha una gran crisi pertot arreu. Faran tot el que puguin per defensar-me’n. Miraran per mi. Encara que no hagi votat, no em desempararan.
Guanyi qui guanyi, farà un gran discurs. Senyors, dirà. Respectables ciutadans. La nostra intenció és fer això, això i això. Tenim gent de sobra i el primer dels nostres que s’equivoqui, voluntàriament o involuntàriament, saltarà. Avui mateix si cal. Convé una regeneració. Una regeneració intel·ligent que no ens afebleixi enfront dels nostres enemics. La força ha de sortir de dintre nostre. Les lleis no ens les faran uns altres. Però aquests són els fets i fins aquí hem arribat. Aquests són els comptes i aquests són els tants per cent. Les pròximes setmanes, un grup d’experts alemanys farà una auditoria. També penjarem una pàgina web on s’explicarà amb ordre i detall en què depenem de Madrid, en què d’Europa i en què de nosaltres mateixos. Ara que hem guanyat, confesso que tal i tal conducta dels meus, si no delictiva, era moralment reprovable, com tots vostès saben. Final de les màfies. Control estricte i rigor moral. De manera que, senyors, dimiteixo. I em segueix tot el meu equip. Gràcies a Déu, som gent valuosa i ens guanyem bé la vida fora de la política. Per sobre el meu partit hi ha el meu país i per sobre el meu país hi ha la meva moral. Dimiteixo, però no pateixin. Catalunya està plena de gent preparada i capaç. Els últims mesos el meu partit ha anat formant un relleu de gent nova i perfectament entrenada, que vostès tindran l’oportunitat de votar. Gent jove que no coneixen. Esperançada. Perquè és veritat que la ingenuïtat pot ser perillosa, però el cinisme ja és directament un fangar. Com a nou President, doncs, em correspon anunciar que les eleccions seran el dia tal, i que no m’hi presentaré.
Doncs no es va enfonsar el món. Tampoc va venir l’anarquia, ni la revolució. Al contrari, Catalunya va entrar al mapa de les nacions assenyades i pioneres. El seu exemple va passar a la història com un relleu pacífic a la revolució francesa. Aquell moviment de regeneració es va estendre com l’oli per Europa i la resta del món. Es van salvar les democràcies. Va fer caure el règim xinès. La borsa va pujar. Va ser el president més breu de la història de la Generalitat, però se li van fer monuments i places arreu del món, i no sé quantes pel·lícules.
(28 de novembre del 2010, El Punt )
Novembre 29th, 2010 at 5:24 pm
Un post molt intel·ligent, m’ha agradat molt.