El present i la permanència

“Dels grecs la gran escola / oberta resta encar: aquella porta / no la tanquen els segles; jo, el gran mestre, / sóc jove eternament i als joves aimo.” Són uns versos traduïts per Maragall de les Elegies romanes de Goethe. Avui ja podem llegir Maragall com el més gran dels nostres classicistes, de la mateixa manera que els alemanys fan amb Goethe, far i guia de Maragall. “Vostè- sense paradoxa – és més romàntic que jo”,  va escriure Maragall ni més ni menys que a Eugeni d’Ors l’any 1909. De Nietzche i l’anarquisme, de l’heroisme carlyleà i verdaguerià, del Comte Arnau i el Pirineu romàntic al Goethe passat per Itàlia i l’esperit burgès, fins al civilisme carnerià, Ulisses i la Mediterrània clàssica.

Yxart ho va veure abans i tot que posés a la venta el seu primer llibre de poemes: “Maragall… es poeta de otro fuste.” Va ser creador en un moment de canvi a tots nivells, un escriptor de cruïlla i, per tant, amb la necessitat d’un idioma nou. Narcís Oller, un dels amics que fan publicar i regalen a Maragall un volum dels seus propis poemes, s’havia trobat amb el mateix problema al terreny de la novel·la, i arrossega encara avui la incomprensió sobre la seva llengua. Hi ha molta gent que confon antiretoricisme amb probresa lingüística. L’articulisme va ajudar Maragall a crear-se una llengua neutra, moderna i universal. Només perquè Maragall hi havia passat l’escombra, la llengua de Ruyra i de Català conjura el risc del tipisme i té carta de modernitat.

Per aquesta modernitat, Maragall va necessitar una apertura completa, que li permetés surfejar en el present. Per això ha de llegir-se’l complet: cartes, articles, traduccions i teatre, i se l’ha de llegir seguint l’ordre de composició, sabent que tot està escrit en present. El present estricte per Maragall és la permanència clàssica, la suspensió del temps. Per aquesta suspensió necessita les ales immenses i heroiques de l’ocell “que nia en l’eternitat” de l’Oda infinita, és a dir, eterna. Pocs mesos abans de morir, l’hi escriu a Carles Rahola: “lligar lo temporal a lo etern i lo etern a lo temporal, aquesta és la tensió del meu esperit.” La paraula ha d’estar viva, ha de ser immoral, sortida de la “sana incosciencia” que només el present permet. És per fixar l’eternitat del present que Maragall no para de datar. La seva obra és un pur dietari. Res no hi ha tan efímer, i per tant tan presentista, com les flors, i, entre les flors, les de l’ametller.

Per això al cor exacte del seu primer volum de poesies que publica hi situa Paternal, amb el dia i l’hora de composició, un poema sobre un aconteixement de transcendència col·lectiva, d’aquells que després tothom recorda on era al moment que van passar: com si diguéssim, un poema a l’11-s, la modernitat del qual manté eterna.

El tracte amb el temps té a veure amb la música ( Altre cop l’Oda: “un ressó de las cadences / de l’ocell d’ales immenses” ). A les tardes, Maragall tocava Bach, Mozart i Beethoven al piano. De la mateixa manera, escrivia versos per musicar, himnes i cants, o traduïa textos musicats per Mendelssohn i Beethoven, o una part del Parsifal. Trobava temes i motius a la cançó popular, i no cal ni parlar de la musicalitat despullada dels seus versos. Sigui o no casualitat, i sempre en relació amb la música, el nadó de Paternal ( poema escrit “tornant del Liceu” el dia de les bombes) es correspon amb el nen prodigi pianista d’Havent sentit Beethoven per Miecio Herzowski infant, del su últim llibre. Al primer, el fet històric era l’atemptat anarquista. Ara ho seran els atacs al Cu-cut i a La Veu de Cataluña, amb la cua ( podria escriure: eterna ) que portaran. En els nens, Maragall hi troba, com diu a Havent sentit Beethoven… l’aleteig de l’ocell de l’eternitat: ” El gros aucell, en mans de xic infant,/ debatia ses ales poderoses:/ somreies retenint-lo en tes mans”. Somreia com el nadó de Paternal. Al fet històric, Maragall retroba ” la saviesa / de tornar a esser nin, amb la riquesa / de tot lo món a dintre”.

Tot el món a dintre. La literatura catalana del vint neix amb i de Maragall. El mateix paper de cruïlla o xarnera en la llengua, temàtica i paper intel·lectual, el té en la importància que donarà al paisatge. La totalitat que troba en el temps – el presentisme perpetu -, també va trobar-la a l’espai, com presentint Einstein: són la mateixa cosa l’espai, o sigui el paisatge, i el temps, o sigui la persona o l’experiència vital. Les muntanyes, on el poeta s’exterioritza fins a tornar-se ell mateix una muntanya, és un dels poemes més fecunds que mai s’hagin escrit en català.

Maragall va compondre un poema amb el transfons del conflicte obrer i va titular-lo La sirena, partint del doble sentit de la paraula. La fusió de passat i de present és la condició clàssica. Això explica l’enlluernament amb què llegim Maragall, la intensitat amb què ens il·lumina els dies presents. Molts es pensen que això passa avui més que mai, però s’equivoquen, perquè ho continuarà fent sempre.

( 10 de novembre del 2010, La Vanguardia )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant