La decadència (13)
Aquí tenim Bellow: “Arriba un moment, cada vegada més sovint, que els artistes se senten envoltats per cabres i micos, sense esperança. Jo estic en contra de desesperar-se per observacions superficials com l’anterior. De fet, mai he parat de buscar la realitat; i sovint la trobo. Desesperar-se només és una manera sofisticada de drogar-se. M’estimo més riure, i riure-me’n de mi mateix no pas menys que dels altres.”
Però, a veure, per superficial que sigui, alguna incitació a pensar que no estem tots enterrats? Potser la contradicció mateixa. Dic que no hi ha criteri i després parlo tan tranquil·lament de decadència. El contradir-me ja em dóna la raó, perquè la decadència és la falta de criteri. El món i jo ens emmirallem. I entre dos miralls ja se sap què passa.
Tant que odio el relativisme, odiaria la mentida d’ocultar que som ventissos – adjectiu ruyrià: ell sabia de què anava. La llavor va caure aquí com podia haver anat a petar l’altre costat de frontera. La llavor ventissa. La distància entre una idea i l’altra fa la mida del gruix d’un pèl. Entremig, la persona ha de lligar-se al pal major del seu propi cos per tenir la llibertat d’assumir o no assumir alguna cosa.
Em pregunto si és possible assumir res amb alegria.
Dic assumir. Assumir. No pas triar. I qui ha assumit mai la mort amb alegria? Sòcrates? Si no ens matem per una barreja d’instint, de por i d’autoengany; si no ens matem perquè no voldríem que els altres ho fessin – però, per què no voldríem que els altres ho fessin? Per por o per amor? Ves que no sigui el mateix.
L’altre dia somiava que volia escriure i me n’anava a una clínica. Seia a la consulta d’un metge gran i afable. Sortia d’allà molt satisfet. M’operarien la cara i les mans i després jo podria escriure sobre cirurgia estètica. Vaig tenir sort i a casa em van preguntar si ja m’hi havia pensat bé. Llavors començava a rumiar. Vull perdre la meva cara? I les mans? No tenia un sentiment d’angoixa però igualment me n’anava altre cop a la consulta i els deia que m’hi havia repensat. La noia de recepció em contestava que no ho entenia. Si m’ho feien de franc! Però jo em mirava el doctor i pensava: tu no te l’has feta pas, la cirurgia. I em mirava les mans i em deia: però, per què, les mans? La cara no me la veig, però les mans les tindré tota la vida a sota la mirada.
Ser aquell perdut que passa tres cops pel mateix lloc i només li sona és molt cansat. No em caldrà haver-me fet vell perquè em tornin i tornin al cap estius grocs.
Recapitulem. Tenim una bicicleta de segona mà i el gran plaer de pujar sol turons amunt, aturar-se a la font que hi ha amagada en un sot embardissat just al coll de la muntanya i després baixar. A l’hora que el sol es pon, assaborint els secrets de la terra misteriosa, com deia aquell, o sigui baixant sense pedalar, passant per davant de la masia abandonada de la Divina Pastora, amb el sostre enfonsat i la capelleta de la verge, descolorida de blau, i continuant avall per la pista forestal amb les parets de terra que desprenen l’escalfor que han anat acumulant durant el dia, plena d’olors. A l’esquerra el bosc d’alzines i a la dreta la fondalada per on baixa la riera. Més avall, la carretera de Tossa. Més avall, la mar. Més avall, el cel. Més avall, la placa metàl·lica i negra.
No, és un cap. Sí. No sé què esperen. És pur sadisme.
Novembre 10th, 2010 at 7:22 pm
Se m’acut que quan l’esperit crític es troba amb ell mateix pel carrer, es deu reconèixer? Encara més, es deu saludar si es reconeix? Dubtar dels teus dubtes és tenir més o menys dubtes? Buñuel deia: “Amo a los que buscan la verdad y odio a los que la han encontrado”. El relativisme ha de ser relatiu, per força. Personalment, l’únic que em sembla més trist que la vida és la mort, per això no em suïcido. Ah, aquells temps daurats en què encara no havíem nascut, ja no tornaran mai més! Un cop t’han concebut, poca altra cosa ens queda a esperar més que la decadència i que el Papa ens defensi. Però, poques coses més decadents que les operacions de cirurgia estètica, o un Papa, i mite’ls com triomfen pel món! Potser encara hi ha esperança pels decadents… Salutacions!