El paisatge de la perifèria

Sembla que els primers paisatges pintats van ser a l’edat mitjana, i que eren jardins emmurallats. L’exterior quedava amagat darrere els murs, desconegut i espantós. La perifèria, llavors, devia constituir-la aquell mur opac.

Des del constant muntar i desmuntar de grues dels últims anys fins a l’exposició descarnada de prostitutes menors d’edat a les carreteres catalanes, la perifèria se’ns mostra amb poca hipocresia. No tenim criteris que marquin una frontera estricta entre civilització i abandonament. Entre una i altra hi ha una terra de ningú i és impossible dir on comença la ciutat i on s’acaba. Aquesta ferida oberta, amb tota la lletjor que trobem en el desordre, és la dels nostres temps, en què les ciutats s’han emmurallat altra vegada amb cinturons d’asfalt i la perifèria ens resulta igualment inaccessible. No m’imagino com un pintor renaixentista podria avui representar els afores d’una ciutat.

Si aconseguim superar els cinturons d’asfalt, ens trobarem amb una confusió de presències acumulades que parlen cadascuna el seu idioma. No vull dir només la llengua del marroquí o el gambià ajupit treballant als camps entorn de la ciutat, sinó: en quins idiomes tan diferents poden parlar-se el campanar de paret d’una ermita amb l’ema groga del MaccDonnald’s feta amb dues patates fregides a dalt de tot d’un pal metàl·lic altíssim? I l’embalum plàstic d’una benzinera sobreil·luminada amb la masia vetusta? Què poden dir-se les restes medievals d’un castell amb una planta cimentera? El corriol amb l’autopista? La sínia i el molí de vent amb els carrers d’una urbanització encara per edificar? El forat d’una pedrera abandonada amb la nau industrial? I el centre comercial o l’establiment turístic amb l’horta? No hi ha comunicació i, per tant, no hi ha harmonia.

La construcció d’una depuradora conviu amb les ruïnes d’un aqüeducte romà i amb una església completament restaurada. El temps mateix -passat, present, futur – hi és desordenat i barrejat, amb presències que es fan al costat d’altres que es desfan o que han quedat fossilitzades.

A la meva literatura he anat a parar sempre a la perifèria, ja sigui interior de la persona, ja sigui externa. La literatura es mou bé en els espais perifèrics. Fent un volt pels entorns de qualsevol ciutat, el desordre i l’acumulació donen idea, més que de deixadesa, de poca fe en cap mena de valors. En el cas d’un escriptor català, potser assenyalin, a més, la consciència d’un món i una llengua en dissolució.

Tot paisatge és cultural i, doncs, moral, i qualsevol representació és simbòlica. Potser la perifèria ens resulta tan inaccessible justament perquè ens descriu la realitat que envolta i de la qual és filla, millor i tot que els centres fixats i estàtics, i que en definitiva són aparadors hipòcrites. Si vivim moments de canvi, si tenim consciència d’una crisi de valors -un sentiment paradoxalment perenne -, el territori ambigu de la perifèria, que es mou al seu gust, seria un lloc d’exploració ideal.

( Paisatg-e, Butlletí bimestral de l’Observatori del Paisatge, novembre-desembre del 2010 )

2 Responses to “El paisatge de la perifèria”

  1. Eduard Ribera Says:

    Fantàstica reflexió. Un text magnífic. Gràcies, Toni

  2. Eulàlia Hosta Says:

    Ep! Bon dia ! També m’ha agradat aquest article. I d’altres. Però no ho manifesto cada vagada. Semblaria que “fes la pilota”.
    Tots els articles són motius de reflexió.
    Per a mi, i cada vegada estic més convencuda, la perifèria de la literatura són els clàssics. Estàn relegats , però al mateix temps són la diana de l’actualitat. Per a mi són el punt de mira i de referència.
    Doncs, això: Gràcies per les teves reflexions. I es que estàn escrites amb tal maestria que plau de llegir-les.

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant