Mesquita

Només una pista al carrer, l’anunci d’un viatge organitzat a Aràbia Saudita en un foli enganxat amb cinta per darrere el vidre. És un anunci passat, els pelegrins van sortir fa vuit dies i no tornaran fins el vint-i-tres. Preu per persona, tres mil tres-cents seixanta euros, tot inclòs.

M’imagino les hores de treball immigrant que aquests diners representen, però me’n faig una idea millor quan entro a la mesquita. El local estava pensat per ser un bar o botiga. Han recobert el terra d’estora, i en ve una fortor desagradable. L’estora puja fins a mitja paret. És vermell grana amb sanefes i vol donar un aspecte sumptuós. Impossible. A l’entrada hi ha el tros just per descalçar-se. A la paret de la dreta, unes prestatgeries rudimentàries de bricolatge, on deixo les sabates al costat de les sabates velles i gastades d’un home que resa. A les parets hi ha quatre ventiladors, dos altaveus barats, un extintor i uns marcs grossos amb versicles de l’Alcorà. Un foli amb el dibuix d’un mòbil: “Por favor apagues tus teléfons.” Al fons, amb la porta oberta, l’habitacioneta per les ablucions, i unes prestatgeries amb quatre llibres. Aquesta biblioteca migrada es pot separar de la sala estenent les cortines que pengen d’una corda clavada entre una columna i la paret.

L’home que resa ni em veu. Resa cap al mihrab, que és com una capelleta buida, un armariot folrat per dintre amb la mateixa estora que cobreix la sala i que marca la direcció de la Meca. Hi ha una trona mal acabada, de fusta, i poca cosa més. Un rellotge petit que rep l’hora solar via satèl·lit i del qual es treuen les hores per les cinc oracions, que es marquen en uns rellotges estàtics.

Arriben dos magrebins i tres subsaharians, un dels quals, alt i jove, és l’imam. Amb prou feines entén l’espanyol. Ens asseiem a terra. Pren la paraula un tunisià molt amable. “Ahora la gente va a las cosas materiales, creen menos en Dios”, em diu. El discurs em sona, com aquest to de veu bondadós que de seguida em posa en guàrdia. Li demano què té de diferent ser musulmà. “Hay que respetar, hay que tener el corazón muy muy muy suave con la gente, como verdadero musulmán tiene que dar muchísimo más a la gente, tiene que ayudar mucho más, hay que seguir el profeta. Le han pegado, él no ha contestado, él pide perdón. Ellos le pegan, él dice: bueno, perdón.” Sí, penso, això també és universal: ens tancarem junts aquí dintre, ben separats del món amb aquestes cortines gruixudes, i ens anirem repetint que en som, de bona gent.

M’explica que per un imam la religió no és a dedicació exclusiva, que hi ha imams paletes i cambrers, que poden casar-se i tenir quatre dones – aquí riuen, això també és universal -, l’únic, que tenen estudis. Però no puc evitar la prevenció contra els càrrecs d’organitzacions religioses, de l’imam de Cunit al pederasta irlandès.

Quan acabo de preguntar, em demanen qui sóc. Els dic que he vingut per fer un article. Es giren cap a l’imam: “un journalist.” L’imam somriu. Parlen entre ells. Es tornen a girar cap a mi: “tu vas a entrar al islam, no?” “Jo?” “Serías bienvenido con un grande corazón. Todo el mundo está más que contento. Pero si no tenía que hacerte musulmano no tiene que entrar aquí. El imam viene para esto.”

Jo havia contactat amb l’imam per telèfon. No entén l’espanyol i hi ha hagut un malentès. Ara el proselitisme es dóna per vençut. “Vamos a trabajar,” diu un. Musa Kabba, l’imam, em dóna la mà, simpatiquíssim, i es deixa retratar tot satisfet.

Benvingut sigueu, Santedat, a Catalunya.

( 7 de novembre del 2010, El Punt )

One Response to “Mesquita”

  1. Lilliana Says:

    This is really interesting, You’re an excessively skilled blogger.
    I have joined your rss feed and sit up for in search of extra
    of your wonderful post. Also, I have shared your site in my social networks

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant