Potsdam
Com qualsevol turista sap, si t’avorreixes de Berlín, tens Potsdam a un cop de tren. Frederic el Gran va fer-se allà el palau de Sanssouci – en francès, “sense maldecaps” -, a dalt de tot d’unes escales espectaculars que pugen entre terrasses de vinya. Als peus del palau va fer-s’hi construir una gran font envoltada d’estàtues. Pobre Frederic el Gran. Encara havia d’inventar-se la màquina de vapor i no va poder veure la font rajar. Sempre segons la Wikipèdia, amb l’invent, el brollador arribaria fins als trenta-vuit metres. Per tenir-hi la bomba, Frederic Guillem IV va fer construir un edifici, segons la moda del moment, en forma de mesquita turca. El minaret servia de xemeneia.
Tornant cap al tren, vaig ensopegar aquesta mesquita amb bomba interior. No sabia la història i vaig quedar sorprès. Vaig pensar en la prohibició dels minarets a Suïssa i en els turcs alemanys.
Les amenaces, no sé si en el fons d’Al-Qaida o dels americans, de possibles atemptats a Alemanya i França havien precedit el meu viatge a Berlín. Seguint els consells del Departament d’Estat americà, que ningú dubti que vaig procurar “prendre totes les mesures de precaució possibles i ser conscient del que m’envoltava i adoptar mesures de seguretat adequades per protegir-se mentre viatgés.”
Es va donar el cas que el dia que vaig arribar a Berlín es jugava un partit Alemanya-Turquia. Vaig veure força balcons amb la bandera alemanya, menys balcons amb la bandera turca i algun balcó amb totes dues banderes. Res que em vingués de nou. El juliol passat aquí també vam dedicar-nos a penjar banderes catalanes i espanyoles als balcons, i algunes s’hi han quedat.
Vaig sentir a parlar de “realitats paral·leles”. Vaig veure barris plens de musulmans, locals de kebab pertot arreu i pubs amb gent fumant en catximba – tan histèrics que ens hem tornat aquí amb el fum, allà estan permesos. També vaig veure l’embaixada americana a Berlín, exactament un Fort Comanxe de formigó, just entre la Porta de Brandenburg i el monument a les víctimes de l’holocaust. A la Nova Sinagoga i al Museu Jueu em van escanejar fins als ossos. Vaig pensar: Berlín continua essent frontera.
De Berlín a Potsdam són vint minuts. Fa un mes, Thilo Sarrazin va anunciar allí que deixava el seu càrrec al Bundesbank. Sarrazín havia anat a Potsdam a presentar un bestseller racista, Alemanya es dissol. El banquer troba que “els àrabs i els turcs només serveixen per vendre fruita i verdura”. És natural. Poden saber res, els polítics, de les tragèdies dels altres? Entre el Sarrazín d’allà i el PP d’aquí no hi veig més diferència que l’entusiasme dels nostres.
De mesquites n’hi ha a Alemanya com n’hi ha aquí. La construcció de la mesquita de Colònia és tan problemàtica com la de Lleida o de la Zona Zero. El problema de la integració en gran part és com el problema de banyar-se en una piscina privada: primer, t’has de poder pagar el tiquet. El discurs de Merkel la setmana passada a Potsdam va ser portada als nostres diaris, com un avís que ve ni més ni menys que d’Alemanya. “Ens hem enganyat a nosaltres mateixos,” va dir Merkel, parlant dels musulmans. “Vam dir: no es quedaran, en algun moment marxaran. Però no és així. I, per descomptat, aquesta perspectiva de societat multicultural, de viure junts i disfrutar dels altres ha fracassat, ha fracassat totalment.”
Què farem, doncs? Expulsar-los? No em cal ser un expert en la història d’Europa perquè no em sembli impossible.
