La decadència (8)
Va ser ara fa una setmana en un hangar de l’aeroport tancat de Tempelhof. Davant de l’aeroport hi ha un monument que commemora el famós pont aeri de Berlín. L’any quaranta-vuit els soviètics van tallar qualsevol comunicació per terra amb el Berlín occidental. Es va arribar a mil quatre-cents vols diaris per proveir la ciutat, a vol per minut en cadascun dels tres aeroports berlinesos, si la Wikipèdia no m’enganya.
Un pont aeri d’explicacions necessitaria jo per entendre l’art que s’exposava en aquella fira d’art. I no era el primer cop que m’hi trobava. I estava ple de visitants. Gent molt interessada, que preguntava i feia fotos amb el mòbil dels quadres i els objectes artístics, i que no hauria parat de comprar, si no fos per la crisi.
- Si quieres arruinarte – va dir-me un galerista valencià, – dedicate al arte.
Què feia, jo, allà? Em van traduir un llibret a l’alemany, van publicar-lo fent part del catàleg d’una exposició i van convidar-me a participar en una taula rodona. Allà vaig conèixer Fabio Marzo, expert en art contemporani, que va convidar-me a una fira d’art – “l’hangar t’interessarà” -, i jo vaig seguir-l’hi.
Sovint em fa pànic entrar a una llibreria. Diran, mira, aquell que treu lloc als bons a la taula de novetats. Com no m’ha de posar negre entrar a una galeria d’art? Mira, aquell, fent veure que hi entén res. O encara pitjor, mira, aquell que hi entén.
Les galeries d’art tenen grans finestrals. Haurien de ser com sex-shops, que no et poguessin veure des de fora. No he conegut mai ningú que hi entrés o confessés haver-hi entrat sense tenir-hi a una exposició seva o d’un amic del cor.
Sense vidres foscos, l’art contemporani és més opac que el sex-shop. Anant a la seva, així ha acabat.
El cas: en plena taula rodona a la galeria, tots molt posats i concentrats, amb les traductores assegudes al costat, perquè jo parlava català, l’altre portuguès i la resta alemany, amb un conductor al mig que era una estrella televisiva segons que van dir-me, ens interromp de cop un patapam terrible i jo que veig literalment onejar el gran vidre del finestral de davant nostre. El públic va girar-se i tots vam entendre per què se’ns havia cridat l’atenció amb aquell gran cop al finestral: al carrer, un home s’havia abaixat els pantalons i ens ensenyava el forat del cul per fer constar fins a quin punt també per ell la galeria d’art i el sex-shop tenien a veure.
La memòria també va a la seva. Fa un quart de segle, a Londres, jo parlava amb un tal Trevor sobre Botero.
- En art contemporani – em va dir, – és important que siguis reconeixible.
Totes les obres importants són originals, és veritat. Què més?
Fabio Marzo va fer-me una visita comentada a l’exposició. El més difícil era el més fàcil. Hi havia una caixa de fusta amb un projector de diapositives que anava passant fotografies d’immigrants tancats cadascun a la seva habitació. Entraves a la caixa, miraves i pensaves: quin discurs profundíssim deu haver-hi amagat aquí darrere? Doncs cap altre que veure els immigrants tancats a les seves habitacions.
- Només amb un cartellet explicant què són aquestes fotografies… – vaig dir -. Però l’obra ha d’explicar-se per si mateixa, de seguida ens trobaríem amb cartellets igualment incomprensibles que haurien d’anar acompanyats d’un altre cartellet, i un altre sobre aquest, i un altre… Però em sento estafat.
- És un llenguatge especialitzat – em va dir Fabio. – Oi que no pretens entendre el llenguatge d’un enginyer?
- Però d’un enginyer m’interessa que el pont no caigui. D’un artista espero que em digui alguna cosa. És comunicació.
- I si et vol comunicar una cosa complicada? També hi ha escriptors difícils.
- Tens raó. Tens tants números per ser estafat en una galeria d’art com en una llibreria. Però hi ha una diferència a favor de la literatura, que és que està feta amb paraules, i les paraules signifiquen, i, almenys d’entrada, hi ha d’haver un entramat racional.
- Això no es pot negar.
- No.
- No.
- No.
- Ja.
