La decadència (9)
L’últim número del setmanari del meu poble informa a primera pàgina de la “gran atracció visual de la temporada.” Vol dir les excavacions arqueològiques que s’estan fent ara mateix a davant de la porta del monestir. Entrant i sortint de missa, els fidels han de passar-hi a un pam. Envoltada d’una tanca de tela metàl·lica, la gran atracció visual de la temporada està plenes de curiosos tot el dia. Ha quedat al descobert un cementiri o fossa comuna o un ossari, no ho sé. El setmanari publica una carta del rector, que protesta esfereït pel poc respecte que s’ha tingut amb els morts. La setmana passada, amb els grans aiguats, els ossos flotaven pel mig de la plaça.
No entenc què diu aquest rector. Entén-me, em pixaria sobre els ossos del meu pare sense mala consciència. Potser encara pesaria més la imaginació d’escalfar-les. No havíem quedat que les ànimes se’n van a l’altra vida? Que jo m’haig de convertir en aquests ossos? Ni els rectors creuen res.
Ja han tret una cinquantena d’esquelets de les excavacions. Segons es veu a la fotografia de portada, alguns s’havien mantingut sencers, amb la postura d’adormits, les costelles completes com les espines d’un peix fossilitzat. A aquests els posaries un coixí a sota el crani, però la majoria són un pur desordre, que no sé com els poden comptar, barrejats com estan. També segons el setmanari, cada treballador n’aixeca un parell cada dia.
Hi he anat a treure el nas i és pur Hamlet. Adolescents, pares i fills, famílies d’esquelets encara amb la carn – esquelets amb totes les peces – passen a mirar-se els ossos. Tothom comenta. Hi ha assidus. Se’ls reconeix. La gran atracció visual de la temporada al meu poble: trossos i estelles aquí i allà entre la terra. A sota un tub de desguaç n’hi ha un feix de comprimits. Ple d’ossos barrejats amb altres ossos. Per fi una idea física de la companyia. Les parets de l’excavació són perfectament verticals. Els ossos hi queden tallats com petites canonades.
Van ser dels meus avantpassats del segle XVIII. Ossos secs, grisos i prims. Sostenien la carn que va fecundar la carn que va fecundar una altra carn, i de bistec en bistec fins als meus propis ossos.
Farien vomitar un gos, però Déu n’hi do com aguanten. A la intempèrie no haurien aguantat gens. Sé com es desgasten els ossos a la intempèrie perquè de tant en tant me’n trobo. Trossets de gavina. Entre les roques sempre n’hi ha. O una columna vertebral blanca i pulida en un caminoi al cim pelat d’una muntanya. Els rampinyaires s’estaven clavats amb xinxetes al cel esperant la pròxima víctima. Aquell mateix dia vaig trobar a terra quatre ales grogues i negres de papallona. Quatre ales com pètals de tigre, intactes, perfectament separades les unes de les altres. Sense la resta del cos de la papallona, sense cap, tòrax, abdomen, sense larva. Dos pètals eren triangulars. Els altres dos eren com ales de rat penat planxades. Quatre ales sedoses, vellutades, setinades, fines, vaig recollir la col·lecció completa, me la vaig posar a la butxaca protegida entre els plecs d’un foli. Va arribar intacta a casa. Vaig guardar-la entre els fulls d’un bloc, com una senyoreta decadent.
Coincidint amb les excavacions, visito familiars de més de noranta anys. Visito per exemple la meva àvia, l’única que em queda. Aquests últims diumenges ha degut passar arran d’aquells ossos. Observo en ella com l’esquelet fa el que pot per sortir de l’empaquetat. Vet aquí l’ànima. Les ungles, els pèls i els ossos, que no paren de crèixer. Tenen pressa per vestir-nos d’ungla, pèl i os. Potser em caldria fer-me amb joves que no hi fos a temps de veure envellir…
