Toni Sala

Van passar més de quinze anys entre Marines i boscatges i La parada. Entremig, Ruyra va intentar escriure una novel·la, va arribar a publicar-ne tres capítols en una revista, però no se’n va sortir. La parada comença amb un pròleg on Ruyra confessa perquè ha trigat tant a fer un llibre nou: havia perdut el nord. El pròleg és com una lliçó autoredemptiva sobre vanitat i escriptura. “Això del talent és una cosa que Déu dóna, que constitueix un deute i no un crèdit”. La mateixa “música per camaleons” que cinquanta-sis anys després Capote va posar en un prefaci famós: “Quan Déu et fa a mans un regal, també et fa a mans un assot; i l’assot és només per autoflagel·lar-te.”

Fixem-nos, ara, en la gent que surt de veure una pel·lícula, una obra de teatre o una exposició. El primer que fan és preguntar-se els uns als altres si els ha agradat.

Això no passa després de veure un partit de futbol o un paisatge. Un partit o un paisatge es comenten. Una peça artística es valora. Perquè la subjectivitat fa que et sentis perdut i indefens. Quan es diu que els llibres o les arts ensenyen res de la vida o enforteixen les persones, només és veritat si es vol dir que ajuden a resistir la subjectivitat, a fer-te capaç de moure-t’hi entremig sense que t’hi fonguis com un terròs de sucre. Ens entrenen com ens entrena a nedar algú que ens tira a l’aigua. En altres paraules, ajuden a aprendre a estar sols.

Doncs bé, diria que escriure és barallar-se amb aquesta subjectivitat. Frase de Cela: la literatura és una batalla amb la literatura.

Crear és triar. Gran descobriment. Els aprenents d’escriptor sempre donen els originals a llegir i demanen l’opinió a algú altre perquè volen deslliurar-se d’aquesta tria. Voldrien que decidíssim per ells.

Per mi això explica que internet ara per ara no funcioni com a mitjà literari o artístic. Quedem-nos al terreny de la literatura. Comparats amb la massa escrita que arriba a abocar-s’hi, els resultats literaris són ínfims. Ja no dic versos; no n’han sortit novel·les potables, ni contes, ni tries de posts dignes de ser publicades en llibre o promogudes des del punt de vista literari. Jo que en faig un, no segueixo cap bloc. Ho fa algú, en la mateixa mesura que anem seguint un autor? El visitant ja ha vist que aquesta pàgina pràcticament no rep comentaris. Tinc poques visites però m’ho estimo més així. Em deslliura de responsabilitats i sobretot no em condiciona. La clau del fracàs literari de la xarxa és la interactivitat. Jo escric un post. Rebo deu consideracions. Caram, quin èxit. N’escric ràpidament un altre en la mateixa línia. Mana la gent. Jo ja no haig de triar. Acabo penjant fotos porno.

Ah, així, escrius per tu mateix? No se sap. Però en qualsevol cas et baralles sol amb la subjectivitat. Com més gent hi posi el nas, pitjor. A banda el favor que fas als amics no emprenyant-los amb centenars de pàgines ni corresponsabilitzant-los del teu fracàs, has d’aguantar fort aquesta llibertat. Que quina? Mentre no t’ho plantegis, no hi haurà problema.

De què s’ha d’escriure? Amb quin dret? Qui pot entendre res en aquesta terra de ningú entre la tradició i la llibertat? Qui distingeix entre la llibertat i l’autoindulgència?

Només sé una cosa: que el burro va sempre a davant.

Si el text és bo, no ho sabràs mai. Borges, en això, tindria bones notícies: escriguis el que escriguis, és una pura qüestió de temps que es converteixi en una obra mestra. Només ha de trobar el seu moment. Els autors clàssics passen altibaixos, han tingut hores ben tristes de públic. Escriguis què escriguis tens totes les possibilitats del món.

Llavors, què? Hem de guiar-nos per l’èxit del moment, que és l’únic que podem constatar? I a què ens atendrem? Al públic? A la crítica especialitzada? Als amics? Però, busquem l’èxit? N’hi hauria prou, amb això? Resistiríem, sense? És la mateixa vida. Quan preguntes a algú si està satisfet de la seva existència, tant se val que li demanis directament pel seu certificat de defunció.

Periòdicament em diuen que faig cara d’emprenyat. Més val.

Dijous passat, en canvi:

- Fas bona cara, Toni. No m’ho esperava, veient que escrius sobre la decadència.

Doncs, què? Pot ser productiva, la satisfacció? I la insatisfacció? Què ho és més?

Voldríem que ens colonitzessin el cap pensaments de colors, de bons records i angelets, i en canvi només el desig té prou gas per omplir els cranis i rebentar-los.

Travesses la vida a cavall d’un desig bord. No pots saber si cap criteri té cap validesa.

Un mateix es resisteix a aquesta idea. Una vegada un artista que admiro em va dir:

- Tu saps en el fons si el que fas està bé.

Què més voldria! Què més voldria que saber que el que faig no està bé!

Però ens formem un gust i el mantenim i la força és a mantenir-lo.

Algú m’insulta. I si té raó? Algú m’elogia. Segur que no m’ha vist bé. O, més aviat: que poc que li interesso, que fàcil que és anar pel món tirant floretes, que poc amable, quin fill de puta. Triar, distingir, vol esperit crític. L’esperit crític es retroalimenta i cria el dubte. Arriba el dia que no saps on ets. Com quan vaig perdre’m al peu del cim de les Cols. Com quan vaig començar a veure que les lleis no me les farien els altres perquè serien tan subjectives com les meves. Després vaig veure que encara ho serien més aplicades a mi. Ja no era la frase de Twain, quan vegis que penses igual que tothom atura’t un moment i recapacita, sinó: quan vegis que ningú pensa com tu, atura’t un moment i mira de trobar una màscara d’oxigen, perquè enlloc hi ha més erm que a l’escepticisme.

Totes les persones amb un criteri propi no heretat deuen haver de passar en un moment o altre per aquest bosc circular. Després potser se n’obliden. Queden per un temps en un estat de dispersió i espesseïment, en una travessia llarga i sense oasi per veure que encara estan més sols que no es pensaven i que la solitud és l’ull de l’univers.

Gràcies a aquesta batalla amb la subjectivitat, ara que escric, sé que el més difícil és eliminar tot el que sigui específicament, privativament meu. Si jo sabés exactament què hi ha en els altres, hauria après a redactar.

Passat el desconcert, ens acostumem a tot el que ens sigui possible resistir. Ja no volem tornar enrere. Resoldríem qualsevol mena de paternalisme amb pena de mort. El poble, com més buit, més ens agrada. A l’altre extrem, només la idea d’una mínima acumulació o col·leccionisme ens repugna: d’amics, de dones, d’avantpassats, de pàgines o de coneixements. Fa anys que dormo sol; si per mi fos, ni amb mi mateix no dormiria. M’agrada cada dia més la naturalesa despullada i ventejada si pot ser, a dalt de la muntanya o al fons del mar. M’hi sobra qualsevol senyal de l’home, i en canvi la vull assumible, que hi pugui haver una continuïtat entre el meu físic i el seu, per poder eliminar-m’hi. Per això em molesten tant els pics pirinaïcs com les profunditats abissals, perquè els trobo excessius, em superen. Què queda? Del sexe, el fet genital. De l’amor, la unitat temporal. Dels amics, la incertesa mútua. Del viure, sisplau, no forçar.

Aquest és el cas. Això continuava pensant aquell dia abans d’adormir-me. Perquè quan estàs a punt d’adormir-te ja no t’importa res.

This entry was posted Dimecres, Octubre 20th, 2010 at 10:08 am and is filed under Personal. You can leave a response, or trackback from your own site.