La decadència (5)
Tota aquesta xerrera del sexe. Què passa, Toni? Que anem calents?
Tornem al tema. No podia ser la broma de despertar-se amb quaranta anys al bell mig del camí de nostra vida. No podia ser, havent començat el desori abans dels trenta i havent d’acabar-se, si mai s’acaba, que ho dubto, ja passats els quaranta. S’hi ajustaria millor “crisi de passada la vintena”, per poder parlar d’una consciència de crisi, d’uns primers agafadors en el moment que comencem a tenir prou anys i perspectiva per comparar. Quan es parla de la crisi de l’adolescència, em costa entendre respecte de què és la crisi. Del nen desconnectat? L’adolescent desorientat no ha volgut o no ha pogut aprendre el camí, no és una crisi, perquè la infantesa no és cap model. La crisi ve amb els anys, quan podem comparar amb com érem i veiem que no érem pitjor. En altres paraules, que no millorarem. Que qualsevol bon moment és el revers d’un moment pitjoríssim. Escric molt satisfet de mi mateix. Escric tan content. Escric assegut sobre un pou que cau fins a l’infern. Per això de tant en tant penso, i més si em trobo en un mal pas: doneu-me amargors, arranqueu-me ja d’aquesta fantasia idiota. Que pugui veure l’ull de dalt del pou. És un desig evanescent, però no puc negar-lo. Després veig per exemple un pare que transporta a coll el fill adolescent fins a la cadira de rodes i me’n desdic, però ho faig per ells.
Camino. Em dono un cop d’ull als peus. Tinc net a davant. La fullaraca em persegueix.
L’hivern passat, un diumenge al migdia. No m’inventaré els noms. Havia pujat al coll de l’Escorpí. Vaig continuar per un caminot que va dur-me al peu del puig de les Cols. A dalt del puig hi havia una bandera catalana. La veies de lluny i et guiava. No des del peu, perquè els arbres feien un sostre. No era cap problema, m’orientava tirant sempre amunt, cap al cim. Al cim no hi havia ni Déu. Vaig mirar una mica el panorama, la bandera fuetejant, i vaig tornar a baixar.
Baixant vaig perdre el camí. La selva era poc obscura, al contrari, eren pins i alzines més aviat secs, però interminables. Tan interminables que em van deixar clar que si no avançava era perquè estava fent voltes sobre mi mateix. Els troncs, les branques, les arrels i les fulles prenien els llocs els uns als altres. Era un centrifugat de bosc. Allà on hi havia d’haver arrels hi havia un tronc i allà on hi havia d’haver fulles hi havia arrels. A sota meu hi tenia el cel. A sobre meu, el terra. Al cap de mitja hora estava ben preocupat. Al cap d’una hora s’hauria fet fosc, m’hauria perdut i ningú em trobaria a faltar. No hi havia manera de trobar el camí directe. Un mateix arbre se’m repetia com si els ulls se me l’empassessin i tornessin a treure’l sense dir res. Quantes vegades no havia passat per davant d’aquella pedra estúpida. L’altre, l’esbarzer, corria d’un costat a l’altre entre els troncs per plantar-se’m un altre cop a davant. Hauria estat divertit si no fos que patia. Doneu-me amagargors. M’embardissava, els arbres m’abraçaven com aquells que ofegant-se se’n porten amb ells el que sap nedar. El bosc se’m lligava amb esbarzers a cada punt del meu jersei, se’m tatuava i se’m cosia als braços, em posava pantalons, em brodava als mitjons un número de presoner. Al cap d’un gran patiment, vaig acabar trobant el camí, però va ser una experiència. Abans de tornar a sortir al bosc vaig comprar-me una brúixola que encara duc a la motxil·la.
