Berlín
Deu haver-hi tants barcelonins que somien anar-se’n a viure a Berlín com berlinesos que somien anar-se’n a viure a Barcelona. A la secció Fantasies del cervell berlinès, Barcelona ve a ser la dolce vita mediterrània amb nivell cultural; a la secció Fantasies del cervell barceloní, Berlín ve a ser el rigor prussià amb atmosfera contestatària. La conversió de Barcelona i Berlín en ciutats de serveis turístics s’ha produït durant els mateixos anys: a Barcelona a partir de les Olimpíades i, a Berlín, de l’enfonsament del mur. Les dues últimes dècades, els centres d’aquestes dues ciutats han estat ocupats pel turisme. Escric ocupats com podria haver escrit okupats. La qüestió okupa – igual que ser destí gay – ha ajudat les dues capitals a poder donar el toquet d’insummissió assumible que el turista sempre mira de trobar fora de casa.
Els trossets que queden de mur, doncs, ara són reclams turístics de primera. L’anell de formigó travessava carrers, boscos i rius, i preservava la bombolla capitalista en territori enemic. És com una lliçó sobre la llibertat que fossin els de fora el mur, que volien entrar a la ciutat encerclada, i no els tancats, que volguessin sortir. Quan va caure, els berlinesos van estar anant, mesos i mesos, cada diumenge, com un ritual, a picar en persona el mur amb escarpra i martell. Feia tres metres d’alt – que no és res: el mur de Cisjordània en fa sis o set -, i no era un mur sinó dos murs, amb un passadís entremig. L’espai que va deixar en els cent seixanta quilòmetres lineals que feia s’ha convertit en bona part en carril bici – mentre no glaça, les bicletes són la gran comoditat d’aquest Berlin pla, esponjat i extensíssim. Els berlinesos del sector occidental es van trobar amb el paisatge i la mentalitat extramurs, de l’aiguabarreig n’ha sortit la ciutat d’ara.
La caiguda del mur va portar a la segona unificació alemana – la primera va realitzar-la Bismarck. Fa pocs dies se n’han celebrat els vint anys. Que la capitalitat tornés a Berlín va permetre reedificar punts que el mur travessava i construir en descampats que eren com terra de ningú i que ara s’han tornat centre modern. Un volt pel parlament i les cancelleries seguint l’Spree, que ha recuperat les ribes de la mateixa manera que Barcelona ha recuperat front marítim, és un banquet d’arquitectura contemporània de vidre i metall, amb dissenys dels millors arquitectes del moment. Però amb la reunificació els berlinesos del sector oest van deixar de rebre els favors que occident els regalava per mantenir la seva situació excepcional. Durant els primers deu anys d’unió, a més, va haver-hi un èxode oriental: les fàbriques hi tancaven perquè no eren competitives o eren comprades per empreses occidentals per eliminar competència. Avui Berlin forma part de l’Alemanya oriental subvencionada per un impost especial de solidaritat que paguen tots els alemanys, i sort en té del turisme.
És curiós, per un català, trobar-se que li resulta més barat estar-se a la capital del país més potent d’Europa que no a Barcelona. Un dia o altre s’acabarà, però de moment és el fet; hi ha lloguers de poc més de tres-cents euros i menus de cinc o sis, botigues de segona mà sense que comprar-hi representi cap estravagància, hi ha bicicletes per tot i jovent d’arreu del món que hi troba una vida barata i fins a cert punt alternativa.
( 10 d’octubre del 2010, El Punt )
