Hamlet a la Ciutat Roja
“Els núvols entelen la Lluna, la boira cobreix la rosada…” Estem acostumats a rebre adaptacions shakespearianes d’orient a través del cinema, posem per cas de Kurosava, però el cinema és un art d’arrel occidental. El que vam veure dissabte va ser una altra cosa. Tot just fa vint anys que s’han començat a adaptar a l’òpera xinesa els clàssics grecs i shakespearians, essències de la visió occidental de l’home. Veure’ls passats per una forma tan elaborada i aliena com l’òpera de Pekín sembla que hagi de demanar més esforç per part de l’espectador. No és pas així. Amb la mateixa facilitat que rebem l’espectacle de colors i moviments tradicionals xinesos, dels quals ens en perdem la subtilitat d’un bosc de simbolismes, l’orient acull els universals despullats del Hamlet: fatalitat, venjances, teatre a dintre del teatre, la terrible confusió existencial de la topada d’un jove amb la mort. A través d’aquest sedàs, apareixen claríssims i depurats.
Per l’espectador català, l’òpera xinesa vessa de sorpreses luxoses. Encara avui, al nostre país, és tot un privilegi poder-hi assistir. L’escenari és mínim, quatre plafons i cinc cadires que tant serveixen de pedestal com de tomba. Amb el paper primordial de la percussió, el cant i la música són el més important. La modulació de la veu és tot un espectacle. Els actors es mouen amb un hieratisme de titella, de moviments clavats que essencialitzen les emocions i els gestos. Hi ha mímica, ball minuciós, passos, matisos, equilibris, acrobàcies i tombarelles, hi ha la tragèdia i també hi ha la comèdia, i la representació acaba prenent la màgia d’un conte.
Va ser un espectacle rítmic i veloç, amb focs d’artifici, maquillatges, vestuaris brillants, colors i sedes, diademes, plomes, joies, brodats i pentinats. Amb els colors i la majestat de la joventut, Hamlet es movia com un esperit. Poloni era un nan còmic que feia riure amb ganes. El duel final entre Hamlet i Laertes, amb les banderoles a l’esquena, va ser podigiós. La programació del Hamlet xinès va convertir-se en la celebració del primer lustre d’un festival que continua sorprenent.
(Juliol del 2007, El Punt )
Juliol 23rd, 2010 at 11:24 am
Doncs llegint-te sento que m’he perdut una bona oportunitat…!