A taula amb Hamlet
Hamlet: el dia dels assassinats ( Le Jour des meurtres dans l’histoire de Hamlet ) és una peça de joventut de Bernard-Marie Koltès, fins fa ben poc inèdita. La idea de Koltès va ser de concentrar en el temps l’argument narratiu principal del Hamlet i mirar fins a quin punt colpia d’aquesta manera, despullat. Com era previsible, l’experiment funciona. Fet i fet, el Festival Shakespeare ja és la cinquena temporada que demostra que de Shakespeare tot s’aprofita, tot fa profit i tot és llavor. Aquesta idea, que és una fe, ja la tenia el fundador del Festival i director durant les anteriors temporades, Paco Azorín, que ara hi dirigeix aquesta peça.
Azorín accentua l’experiment de Koltés i afegeix, a la unitat de temps, la unitat d’espai: un menjador burgès asèptic, amb parquet, taula llarga, tovalles blanques, coberteria de plata, servei, i res més. Fa passar l’obra, com ja és costum aquí, pels referents cinematogràfics, en aquest cas els del cinema Dogma, que també propugnava les unitats d’espai i de temps, ni més ni menys que des de Dinamarca. La fredor de la posada en escena, el mobiliari, els sentiments submergits i a punt d’esclatar van fer-me pensar en un dels títols clau del moviment, Festen ( La celebració ), de Thomas Vinterberg.
Aquesta unitat l’havia donada també no fa gaire Àlex Rigola, amb un altre Hamlet d’hora i escaig, l’European House. Aquí retrobarem aquest Hamlet actual, tan rematadament adolescent, punk, aquí amb una llauna de Red Bull a la mà – les pistoles, projeccions, gravacions, rock a tot volum i parlament en micro ja els dono per descomptats.
Al cor de les institucions, familiars o nobiliàries, potser és on més es comprimeix aquest cor d’immaduresa del ser o no ser. Tot s’assenta en un magma, i qualsevol realització, qualsevol poder, per infantil o innocent que pugui semblar-nos, és un cavall de Troia. Hi ha un pecat original, “hi ha un misteri en la seva ànima, i no és follia.” Aquesta centralitat hamletiana ve de l’ambigüitat i el misteri, que a la posada en escena es remarca amb la solitud i l’aïllament dels personatges que comparteixen taula. No només és oportú que poguem anar mirant-nos Hamlet d’un angle i altre, sinó que, finalment, potser resulti imprescindible.
( Juliol del 2007, El Punt )