Terror a la Costa Brava
La setmana passada, Enrique Segura, un noi de Palamós, estava traient ferralla d’uns contenidors al carrer Mas Semí de Platja d’Aro. Era migdia i va veure una resplendor metàl·lica en un descampat de l’altre costat del carrer. Pensant segurament que hi trobaria més material, s’hi va acostar. Segons El Punt, “quan va ser allà es va espantar perquè va veure un fèretre de zenc, de reduïdes dimensions, abonyegat d’un costat, destapat i folrat per dintre amb teixits blancs i encoixinat”. El fèretre feia uns vuitanta centímetres de llargada, és a dir que era un model per enterrar nadons i, a més, semblava fet servir. Enrique Segura va córrer a denunciar-ho als Mossos d’Esquadra, que en aquell moment estaven enfeinats i “no van considerar prioritari atendre aquell servei de manera immediata”. Al vespre, desesperat, hi va insistir. Va tornar a contactar amb els Mossos i aquesta vegada va tenir més sort. A quarts d’onze de la nit, una parella d’agents van anar a veure el fèretre. La notícia, que de moment no ha tingut continuació, acaba així: “Cap a tres quarts d’onze de la nit, tothom se’n va anar i el taüt es va quedar allà”.
Res de nou. Els descampats catalans són un femer de runa, matalassos i fèretres. Les costes són blocs d’apartaments amb una bassa d’olis nàutics i preservatius a davant. Greenpeace acaba de presentar un informe. Els catalans aboquem el 42% de la contaminació que va a parar al Mediterrani espanyol. Els últims vint anys la costa espanyola s’ha destruït a bon ritme, una mitjana de vuit camps de futbol diaris. El noranta per cent de la costa catalana no protegida està edificada.
Per això la notícia que aquest estiu el Patronat de Turisme de la Costa Brava està instal·lant marcs de ferro per tota la Costa Brava no m’ha preocupat gens, perquè ja no ve d’un trasto. Queda poc tros net i s’ha d’aprofitar. Tornen els creadors de Som unes Bahames, amb una proposta complementària que farà furor: Som unes postaletes. La idea és anar col·locant marcs de ferro Corten “fets artesanalment” (encara sort), que “la commemoració dels cent anys de la denominació Costa Brava deixa com a empremta”. Segons fonts del patronat, així es potencien “els atributs (sic) que fan únic (sic) el litoral gironí: el mar, la muntanya, l’arquitectura, el paisatge”. Els marcs porten una placa amb textos d’escriptors, com aquest tan preclar de Ferran Agulló: “Oh, la nostra costa brava, sense parella al món!”
Es tracta que et posis a davant del marc i contemplis. És una idea genial perquè no hagis de preocupar-te per decidir cap on has de mirar o fer la foto. Amb molta discreció, se li llança una indirecta al visitant. Posada en paraules, seria una cosa com: eh, imbècil, vols fer el favor de mirar què tens a davant? Què et sembla? Què dius? Que aquest tros de ferro et fa nosa? Que et tapa la vista? No emprenyis. Què coi saps, gamarús insensible?
Hi ha idees que també s’haurien d’emmarcar. Emmarcar amb el punt de mira d’un bazuca, i disparar. Folkloritzar, tornar-lo pintoresc posant-li el marc, tot són maneres de rematar i enterrar el poc paisatge que queda. Muntaran vint-i-quatre marcs d’aquests i que ningú es pensi que acabada la temporada turística els hagin de desmuntar. Es quedaran allà com una ferralla inútil, igual que el fèretre.
Enrique Segura, tu i jo no ens coneixem, però, si vols més ferralla, aquí tens una idea.
( 18 de juliol del 2010, El Punt )
