El paisatge literari català
A la represa literària del dinou, quan s’era conscient de reflotar una literatura nacional, els escriptors catalans més potents devien trobar-se amb una llengua estranyament neta d’artificis i crostes intel·lectuals, és a dir, una llengua lligada molt curt la terra després d’uns segles de moratòria cortesana i acadèmica. Superficialment, el català podia tenir barbarismes, però essencialment es mantenia amarrada a l’arrel del país, per bé i per mal. La retòrica s’expressava en castellà. Per això Verdaguer, el primer escriptor de talla universal d’aquella remuntada, va ser d’origen pagès.
Ens trobem amb una llengua que és la pura emanació d’un paisatge. Una determinada pedra s’associa a una determinada paraula i una determinada paraula s’associa a una determinada pedra. Som en aquest nivell. En part per això, al segle vint la literatura catalana sap paladejar les paraules. La fisicitat de les paraules, el seu regust, té un valor en si mateix, directe, sense abstraccions, com qui es menja un plat cuinat per l’àvia, sense fer-ne cap història. La nostra literatura ha tingut molt de matèrica, plàstica i pictòrica.
La millor prosa catalana del vint té afinitats amb la poesia. És una prosa altament poètica. El simbolisme va expandir el significat de les paraules, i a partir de Maragall la literatura catalana modernitzarà el caràcter immediat i pagès de la llengua potenciant-lo i refinant-lo a través de la poesia. Carner i Sagarra no són pagesos sinó ben de ciutat. A través del postsimbolisme es pot enriquir, civilitzar la llengua i donar-li una contemporaneïtat radical. La prosa acabara d’expandir aquest pas, l’estendrà a tots els àmbits. El cas paradigmàtic és Pla.
De Verdaguer a Moncada, el paisatge ha tingut un gran pes a la literatura catalana. Hi ha altres motius, com la voluntat de preservar uns móns i una llengua que no tenen al darrere els favors de l’estat, però la llengua mateixa hi portava. El pintor retrata una muntanya amb els colors que la mateixa muntanya li dóna. Els escriptors han fet servir les paraules dels llocs per escriure’ls. Això s’ha realitzat en diferents graus i resultats, i de vegades ha pogut arribar a ser una llosa insoportable. Però és una tradició que encara avui respira. Potser el cas més extrem d’aquesta identificació de la llengua escrita amb el paisatge, i en certa manera la culminació, la tenim a l’obra final de Coromines, l’Onomasticon Cataloniae.
El centenari del naixement de Coromines ha anat a coincidir amb el de la publicació de la novel·la Solitud. Marines i boscatges (1904) de Ruyra i Solitud (1905) de Català són les dues peces mestres del nostre paisatgisme literari. La primera és resultat de paisatge de Blanes i la marina de la Selva, i la segona és una clara literaturització del massís del Montgrí. En tots dos llibres, paisatge, llengua i vivències són la mateixa cosa. Que les visicituds culturals del país i les històries personals dels autors han fet variar la valoració o la presència d’aquestes obres en un moment determinat. Però el mestratge de Ruyra va ser explícitament assumit per Pla, i, llegida Solitud, Rodoreda s’entén molt millor.
La peça principal de les narracions que conformen Marines i boscatges és El rem de trenta-quatre. Explica la història d’un viatge desventurat per la costa catalana. La protagonista és una pintora jove. Ruyra ens fa veure la costa a través dels ulls d’una pintora, i pot fer-ho perquè ell mateix, de jove, també havia pintat. Com havia pintat Català i com havien pintat tants altres. El cas més espectacular és Rusiñol, però els exemples d’escriptors pintors o de pintors escriptors, de les concomitàncies catalanes entre la ploma i la lletra, són nombrosíssimes i presents tot al llarg del vint, i continuen a la literatura catalana d’ara.
Un d’aquests pintors escriptors actuals, Perejaume, ha recordat últimament l’origen agrari de la nostra cultura. Una cultura feta poc de cara a la galeria, ha dit, que ha funcionat amb la mateixa discreció del pagès que enterra una llavor, que germinarà si Déu vol. Amb cada obra, els artistes han produït una mena d’escriptura de la propietat, i el pintor o l’escriptor, quan firmava un quadre o un llibre, s’apropiava d’un indret. Perejaume diu que la cultura catalana és recol·lectora, procura sempre preservar, i el seu graner, el lloc on guardar la collita, és Barcelona.
Aquest origen pagès també explica altres coses. Per exemple, el caràcter tan sensitiu de la metàfora en els millors escriptors del vint. “Al cim s’arrapaven les tanques de les feixes, fetes, a trossos, amb atzavares assocades, quals fulles, testes i polpudes, ferien l’espai com glavis apomellats”, escriu Català, tot just començar Solitud. Tota la novel·la és així. Pla i Sagarra es podrien estudiar des d’aquí.
Per tot això, serà interessant de veure de quina manera la nostra literatura assumirà aquests moments en què la cultura pagesa està acabant de ser del tot substituïda pel turisme. Fins i tot la indústria en el sentit tradicional recula a favor del terciari. Pla encara podia escriure sobre els pagesos d’una manera natural, vull dir no pintoresca, i va escriure una literatura de recol·lecta en el sentit que li donava Perejaume.
L’escriptor català d’avui, quin ús en pot fer, de la tradició paisatgística? El narrador de El rem de trenta-quatre, fet el mateix viatge actualment i amb els mateixos ulls de pintor, trobaria manera d’escapar-se del plany pel que s’ha fet amb la costa? No hauria de preguntar-se de què ha servit tanta literatura de paisatge, si a l’hora de la veritat el país s’ha permès devastar sense miraments? Que, en el fons, seria com preguntar-se: de què ha servit tot l’esforç dels escriptors i de la gent que s’ha deixat la carcanada a favor de l’idioma, si avui se’l troba així de desemparat?
L’art interioritza els elements externs i exterioritza els interiors. D’un moment de postguerra no en sortirà una literatura bel·licista, i d’un paisatge esquarterat no en sortirà una literatura que se’n vanti. A L’idil·li d’en Temme, Ruyra parlava del protagonista com d’una emanació del paisatge: “els penyalars i les ones i l’ample cel i l’aire marí, tot afillant-se’l, li atorgaren màgicament llurs dons especials; i, toc-toc, toc-toc, les roques comunicaren a la seva carn quelcom de llur duresa; i, balandrimbalandram, les ones van inculcar als seus nervis i tendons llur virtut de flexibilitat i lleugeria; i, riu que riu o brama que brama, la mar va insuflar-li de boca a boca l’alè vigoritzador del seu ample pit; i el dia li espolvorejà els rústecs cabells i li alluentà la pell amb sos ruixims d’or, i la nit va banyar-li les parpelles amb una ombra simpàtica. Era el ver fill de les platges i els roquissers: llur natura l’havia format i acolorit amb substàncies d’ella mateixa, com fa amb els seus ocells i amb els seus peixos.”
Aquest era en Temme. Ara el litoral de la marina de la Selva està urbanitzat, massificat i turistificat. El català oral hi tira cap a la derrota. Serà interessant de veure quins personatges literaris ens procurarà això.
( Setembre del 2005 )
Setembre 23rd, 2014 at 3:51 pm
[...] pel que s’ha fet amb la costa?” Recollit de l’excel·lent article d’en Toni Sala El paisatge literari català, on fa una reflexió que va molt més enllà del paisatge. Pàg. 95 “En una raconada submarina [...]