El partit
El televisor era a sobre de la màquina escurabutxaques. A primera línia estava ple de cadires, com si fos un cine, amb gent de totes les edats, de nens de cinc anys fins a avis. A la taula amb menys visió hi havia un grup de dones; els marits seien a primera fila. A la barra, entre la gent, mitja dotzena de negres molt abrigats, alguns amb gorra de llana.
Aviat, un sector del públic ja tenia els braços plegats. Més d’un feia amb el cap que no. Un client va dir: “sí que comencem bé.” “Au, cap a casa,” va contestar un altre. No paraven d’encendre cigarros.
“Jugant al contraatac,” em va dir el meu amic, “ens en faran tres o quatre.” Llavors, el Barça va marcar. Un nen amb la samarreta blaugrana va fer un salt, va aixecar els braços, es va girar endarrere, va fer el senyal de la victòria i tothom el va aplaudir. “Això s’ha animat,” vaig dir. Però el meu amic insistia que no: “el Madrid vol que el Barça es desgasti atacant, i després fotre-li un contraatac.”
L’amo del bar farà poc calaix. Polzes a la boca i cares de disgust. “És que va perdent com el dia del Chelsea, collons!”, diu algú. El nen crida “ara, ara, ara!”, però res. A la taula del meu costat hi ha una colla de negres, d’uns vint-i-cinc anys, tots vestits de dalt a baix amb roba texana. El de més a la vora protesta: “quiere romperle pie, ostia!”
Un home aplaudeix: “venga, venga, venga, venga!” Un altre: “ja la fotran, ja la fotran, ja la fotran!” Un pica de mans, l’altre s’hi ajunta, algú crida “penal!”: s’aixeca un mocador, hi ha abraçades, petons, punys tancats, alegria i festa. La gent es miren els uns als altres, menys un adolescent que, sense moure el cap, va fent que no i que no amb l’índex.
S’acaba la primera part. La gent surt al carrer a respirar. Els de dintre es miren la repetició de les jugades com un acte de penitència. “Què t’he dit?”, em pregunta l’amic, “tres a un.”
Segona part. Els de la taula del costat m’expliquen que són del Camerun. Com que el de vora meu continua somrient, li faig, amb els dits: tres a un. Que es noti el pessimisme autòcton. “Seguro Barça va a poner tres,” em rectifica, “seguro. Pero chuta hombre! Gol ahí, osti!”
La setmana anterior havíem tingut l’enterrament televisat del papa. Les cares que feia la concurrència ja començaven a recordar-me el funeral. L’abatiment s’havia estès pel bar. Ningú consumia. Em vaig imaginar els jugadors del Madrid com un equip de papes jugant contra un equip de cardenals.
“No tenemos suerte hoy no sé qué pasa,” em va dir el camerunès. El Madrid va tornar a marcar. Un marroquí de davant meu va clavar cop de puny a la taula, va agafar la jaqueta i se’n va anar sense obrir la boca. “Encara ens en marcaran algun altre,” va dir el meu amic. Em giro i aviso al camerunès: “sólo queda un quarto de hora.” Em somriu. El meu amic acaba de reblar-ho: “és bastant utòpic que el Barça pugui remuntar.” Torno a girar-me cap al camerunès. Em torna a somriure: “sí, tengo dos, eh, tengo dos; faltan dos, sí, vamos, vamos!“
Vam sortir aclaparats com tothom. Ja era fosc. Una dotzena de nens negres jugaven un partit en una plaça. Corrien, saltaven i cridaven, contents: “Madrid! Madrid!” Nosaltres veníem de veure el partit amb alguns dels seus pares. Va passar un cotxe amb la finestra abaixada i la música a tot volum. El conductor, que era jove, va frenar, va treure el cap per la finestra i va cridar, al ritme de la música: “nosaltres sempre donem suport al Barça!”
(14 d”abrl del 2005, El Punt )
