Oda a Espanya 2.0

Terrassa de La Vaca Paca, Passeig de Gràcia amb Diputació, les nou del vespre, acabada la mani. He arribat fins aquí des de Rosselló. És tot el recorregut que he pogut fer en unes tres hores. Ha estat una manifestació lenta, festiva i estival. Les papereres estan desbordades d’ampolles d’aigua buides. La terrassa és plena de manifestants que seuen rebentats, amb adhesius de “Som una nació” i noies portant l’estelada com si fos una capa. Un matrimoni de Sant Feliu de Llobregat fa temps perquè obrin els carrers a la circulació: tenen el cotxe en un pàrquing. Al mig del passeig de Gràcia encara s’hi aixeca un castell. La gent aplaudeix. Ha estat potser la imatge més potent de la manifestació, aquests castells de quatre o cinc pisos, aixecats improvisadament entre la riuada de manifestants, dos nois i dues noies amb pantalons curts, sense el vestit de casteller, és a dir, deslliurats de folklorisme.

Baixa, encara, un grup de manifestants que porten les lletres de la paraula independència: escrita amb totes les lletres. Després ja hi ha tanta gent baixant com pujant, i se sent un helicòpter, i la megafonia d’un cotxe de la policia municipal: “Vagin deixant la calzada lliure, sisplau”. Darrere seu, encara vénen grups de joves cridant “Independència”.

Joventut i independència han dominat la manifestació. Joves de vint i trenta anys, parelles joves amb nens. Després de tant parlar-nos de democràcia –la democràcia “que nos hemos dado”, els sants valors democràtics–, un Estatut votat en referèndum és adulterat fins a l’extrem: és, de fet, invertit. Com havia de reaccionar la gent educada en democràcia?

Joventut i democràcia. Les estelades hi han predominat de manera clara. Una nació és una llibertat –hi havia una pancarta sense paraules: el quadre de Delacroix, La llibertat guiant el poble–, i llibertat, en qualsevol àmbit, és independència. En això no hi ha hagut ambigüitats. Independència en banderes i lemes.

Feia una hora que esperàvem que la manifestació comencés a moure’s. Els manifestants han començat a cridar: “No ens movem / per culpa d’en Montilla.” L’èxit de la manifestació s’explicarà per la sensació que ha tingut molta gent d’anar al davant dels seus representants.

Quan passàvem pel carrer València, un home cridava: “I recordeu que sense València / no hi ha independència”. Les cançons de Lluís Llach han estat les més cantades. De lemes n’hi havia per a tots els gustos, però la indignació era molt manifesta, també en els crits. “Som una nació, i si cal, un dissolvent”. Un cartell molt gran i groller deia: “Se’ns pixen a la boca.”

També corrien unes mans de cartró que havia repartit Esquerra Republicana. Una mà estesa, que saluda amb el vers “Adéu, Espanya” escrit al palmell, el famós vers de l’Oda a Espanya que va escriure l’avi del principal instigador de l’Estatut. Doncs bé, hi havia gent que plegava tres dits i deixava l’índex i el dit del cor en forma de V: victòria. D’altres, però, havien abaixat tots els dits excepte el del mig, en un senyal claríssim de l’evolució d’aquest adéu cap a la desesperació.

Gaziel definia Catalunya com una ànima en pena que va per la història buscant en qui reencarnar-se. Una manifestació és una concreció, una encarnació d’un esperit: donar-li un cos i un temps concrets. El problema serà, ara, què fer-ne, d’aquest cos. Potser no hi eren tots, però de catalans, tots n’érem. Què en farem, ara, dels catalans?

 ( El Punt, 12 de juliol del 2010 )

Leave a Reply

S'actualitza de tant en tant