Encara més sobre Porcel (1)
Ara abans d’entrar comentàvem amb l’Emili Rosales que sembla que faci mil anys de la mort de Porcel, i tot just va morir-se l’u de juliol passat. Vol dir que el buit que ha deixat és notable.
Fa tres anys, el maig del 2007, vaig participar en una jornada que va fer-se a la Pedrera sobre Porcel, amb ell assegut a primera fila, i vaig proposar una lectura de la seva obra relacionant-la amb una tradició d’escriptors estic per dir-ne de l’instint – dit d’una manera porcel·liana, “del senglar” -, que en català haurien encarnat d’una manera extraordinària Víctor Català o Joaquim Ruyra, escriptors molt poc distanciats de la terra i per tant del llenguatge, profusos i donats al cantó fosc de la persona, donats a descriure la violència, el cinisme, la sensualitat, la part salvatge de la vida. Hi ha un exemple universal, vull dir que no va tenir l’inconvenient respecte de la popularitat d’haver nascut a Catalunya, que és Juan Rulfo.
Aquest caràcter instintiu i salvatge podria veure’s com una crítica, i en certa mesura haig de dir que per mi ho és. La civilització, la cultura, segons jo l’entenc, és una lluita de l’home contra l’instint, és un intent d’ordenació de la realitat, un intent de domesticar-la. Això no vol dir ignorar-la, al contrari, vol dir en un primer moment assumir-la i després treballar-la, i aquests autors que he dit, Porcel comprès, fan una feina molt dura i molt valenta, que és la d’enfrontar-se a la realitat. Per dir-ho amb una metàfora una mica suada, són els que passen el tractor, són els que llauren, fan els solcs i trenquen la terra, treballen directament amb la terra perquè després puguin venir uns autors que puguin ja sembrar, fer una feina més civilitzada. Per dir-ho també per entendre’ns, és el que en la història literària catalana van significar el modernisme i el noucentisme: els noucentistes tenien una gran desconfiança respecte dels modernistes i hi estaven en certa mesura oposats. Però la cultura és una cursa de relleus i un període i unes maneres de fer no poden existir sense les anteriors, encara que sigui per anar-hi a la contra.
D’alguna manera, aquesta desconfiança dels noucentistes respecte dels modernistes a mi m’explica la gran desconfiança que els autors de la meva generació – estic parlant d’uns determinats autors, molt destacats i que segurament ara mateix representen l’establishment, la classe dirigent de la literatura catalana de la meva generació, entre els quals ni m’hi incloc, ni hi incloc l’Emili -, la gran desconfiança que han sentit respecte l’obra de Porcel, que de fet és la mateixa desconfiança que d’una manera mig amagada vaig mirar d’expressar en aquella jornada. Per què desconfiança?
Doncs bàsicament perquè el caràcter instintiu, de captura de la realitat diguem-ne no civilitzada de la persona ( Pla n’hauria dit naturalista ), Porcel, amb aquella energia desbocada que tenia, la tradueix en una prosa que té el defecte, des del punt de vista d’aquests escriptors de la meva edat, té el defecte d’un diguem-ne desordre, descurança, irregularitat, falta de contenció, que des d’un punt de vista civilitzat costa d’admetre. Però es pot admetre, perquè no cal que sigui negatiu. Per comptes de desordre, podríem parlar de realisme, per comptes de descurança i irregularitat podríem parlar d’obra magmàtica i de potència lingüística i per comptes de falta de contenció podríem parlar de generositat, i a Porcel no li faltava intel·ligència per saber-ho.
<!– @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } –>
