Encara més sobre Porcel (2)
Porcel va deixar començada una novel·la que havia de dir-se Els gegants. D’aquesta novel·la només en va escriure un capítol. Bé, a la cinquena pàgina diu el següent: “L’home s’incrusta en el misteri interrelacionat i intercanviant de la Natura, l’anterior a les quadriculamentes.” Està dient allò de la metàfora del tractor. L’home, abans de la quadriculatura, abans de la part racional i cultural, és natura. Fa part del “misteri interrelacionat i intercanviant de la Natura,” diu, “l’anterior a les quadriculamentes.” I continua amb una frase que li agradava molt, el famós lema heraclitià. “Tot flueix, ho proclamava Heràclit, panta rehi. I vull que el meu llibre sigui així, la torrentada, perquè hi càpiga tot.”
Perquè hi càpiga tot. No es tractava de quedar-se en la part natural, instintiva de la persona, sinó de capturar-la sencera.
La gran virtut que va tenir Porcel, el gran llegat, fins i tot, diria, de Porcel, per totes les persones, per tots els escriptors i sobretot pels escriptors catalans, és la ambició dels seus llibres. Me’n recordo que quan vaig escriure Goril·la blanc, que és una autobiografia d’en Floquet de Neu, vaig donar-li el llibre i va arrufar el nas, em va venir a dir que amb llibres així no aniríem enlloc. Tampoc se l’havia llegit. Ara que la persona de Porcel ha desaparegut i per tant l’obra va sola i te la mires més serenament, aquesta ambició totalitzadora potser es veu millor. Del fet de posar en primera línia la persona, en termes culturals, se’n diu humanisme. Aquest humanisme és el que els grecs van descobrir i és el que se’n sol anomenar el llegat clàssic. En aquesta mateixa frase d’Heràclit Porcel es reconeix en el llegat clàssic, el que passa és que no en fa la interpretació habitual.
Porcel és un home de les illes, i allà hi havia hagut un autor, Costa i Llobera, que ja va veure els mallorquins com uns hereus directes del llegat clàssic. Costa i Llobera fa odes a Horaci i lloes a la Mediterrània, i té un poema, La deixa del geni grec (1900) que identifica Mallorca amb la costa grega i parla del pas d’Homer, de jove, per l’illa.
Els títols de Porcel – Els argonautes o Ulisses a alta mar – són clars respecte de la importància que dóna al llegat clàssic, i aquí s’hauria de parlar d’un fet que n’és conseqüència, i que és la feina de Porcel a favor d’una reivindicació i d’una idea del Mediterrani. El que trobo interessant de l’assaig Mediterrània. Onatges tumultuosos és l’adjectiu, tumultuosos, i aquí és on volia arribar. Que no agafa la part típica de la serenitat clàssica, les proporcions, la mesura, tots aquests tòpics, sinó una altra, que podríem lligar altre cop amb el pensament d’Heràclit, que és el primer que va parlar de l’armonia dels contraris. El dinamisme i l’ambició de Porcel lliguen amb la frase d’Heràclit que “la guerra és la mare de totes les coses, i tot és la reina”. Per això, quan a Mediterrània. Onatges tumultuosos parla de l’escultura grega, per exemple, el que ell destaca és que aquesta escultura que avui veiem tan llisa, tan continguda i de marbre blanc, en el seu moment estava pintada de colors. Quan parla de Grècia, també parla d’Esparta i de la visceralitat dels creadors; quan parla dels romans, s’entreté pàgines i pàgines a parlar de les aberracions de Calígula, de Claudi i de Neró. És a dir, no pas el tòpic humanista sinó l’humanisme complet, que inclou la part animal de la persona, i no només la racional; és a dir, que també veu en el llegat clàssic la violència i el sexe, i això és bastant original.
