Didàctica unisex
Fa mesos, van convidar-me a un col·legi públic a parlar d’un meu llibre, Goril·la blanc, les falses memòries d’en Floquet de Neu. A través d’elles i d’unes diapositives vaig mirar que els nens es fessin una idea de la nostra proximitat amb els grans simis, què signifiquen els zoos i els problemes que comporta la diferència.
El col·legi era tan nou que encara s’havia d’inaugurar oficialment. Com passa tantes vegades, s’havia projectat sense tenir gaire clar per què serviria. Ja havien tingut un accident molt greu amb un nen que s’havia enganxat els dits amb una porta de disseny afilat. S’havia desaconsellat a les mestres penjar collages i dibuixos a les parets, perquè desmereixerien l’estètica, i havien prohibit les pilotes al gimnàs.
Tot això va semblar-me res quan vaig veure els lavabos. Els arquitectes havien trobat la solució perquè no calgués acompanyar-hi les criatures. Els havien posat entre classe i classe i hi havien fet parets de vidre. En un primer moment el vidre era glaçat fins a mitja alçada. Després, contra el criteri de les mestres, van canviar-los per vidres transparents de dalt a baix, de manera que des de l’aula jo podia veure dues tasses de perfil, amb un nen pixant dret i gratant-se-la mentre una nena seia a la tassa del costat. Potser els nens són angelets i no se’ls ha de tallar les ales, però les teories de l’evolució que explicava a partir del goril·la van quedar una mica desdibuixades.
Les mestres havien acabat posant una taula –la més gran, la del mestre– davant del vidre. No sé què és pitjor, perquè ara donaven classe amb aquell decorat de fons. Si jo fos un pedòfil, em pensaria que ho he somiat, perquè semblava el somni d’un pedòfil.
Quan ja havia oblidat aquella escola i ja m’havia passat la por que comencessin a córrer filmacions per internet o a Tele 5, un meu amic m’explica una altra curiositat relacionada amb el gènere, el sexe i l’ensenyament.
Per reciclar els professors, els organitzen cursos. Sovint són només burocràcia, però donen punts i els professors han d’assistir-hi. És significatiu que els cursos no desemboquin en un examen. No s’avalua l’aprenentatge sinó que en general compta la pura assistència. En aquest cas, el curs es deia Gestió de centres. Sabent com és de complicat avui dirigir un centre públic, l’expert que l’impartia donava un gran relleu al llenguatge no sexista. Hi insistia molt, fins a l’exasperació. És fonamental, deia, no oblidar-se mai del femení: benvolguts i benvolgudes, els i les alumnes, els i les assistents… I no necessàriament amb el masculí a davant.
Tampoc he somniat això. Un dia, després de classe, el meu amic es va quedar a consultar al professor un punt que no havia entès. El professor li va reconèixer que potser no s’havia explicat prou bé, perquè aquell dia se sentia «una mica cansada». El meu amic va pensar que ho havia entès malament, però el professor va continuar: «Em poso nerviosa a les classes. Arribo a casa rebentada.»
S’estava preparant per a un canvi de sexe, aquell home? El meu amic va fer-li notar amb delicadesa que s’equivocava de gènere. «Perdona –va dir el professor–, no m’equivoco. Ho faig per compensar l’abús que fem dels masculins.»
Jo seria més sistemàtica i, posades a fer justici, també compensaria l’abusa històrica de les femenines, no només la de les masculines. És clara que segurament no caldrà, perquè aquests bajanats també acabaran esbandits pel crisi.
( 23 de maig del 2010, El Punt )
