La pintura d’en Josep de ca l’Estrany (i3)
Per mi, la pintura d’en Josep de ca l’Estrany està tan lligada a l’alimentació com les maduixes que planta. La trobo llaminera i fruital, dolça, delicada i d’unes suggestions molt íntimes. Ve d’un desplaçament pictòric alliberador, com si cavant a terra en Josep hagués obert un pas perquè la matèria sortís de si mateixa. Sortís, molt sovint, transformada en planta, amb lentitud vegetal, i fa la impressió que els lliris, el lligabosc, l’acàcia o la carabassera borda creixen de debó al camp del quadre, i que un dia t’hi fixaràs i diràs, aquesta planta ha crescut una mica, i giraràs la tela i et trobaràs que a darrera està plena d’arrels.
En Josep de ca l’Estrany no és un pagès que pinta, és un pintor que fa de pagès. Un pagès que buscava una expressió pictòrica va convertir-se en un pintor que buscava una expressió pagesa. Tornat un cap de pont a les ribes de la pintura, on planta, crema, rega, inunda, fertilitza i deixa germinar. No fa pintures mortes, totes són vives. Quan pinta una bassa plena de verdet, transplanta el verdet al llenç. Pertot arreu veu paisatges, és la seva feina, collir paisatges silvestres o cultivar-los. Fa una transcripció pictòrica del món. Les bombolles són bombolles, el fang és fang, el pet de llop és pet de llop i la maduixa és la maduixa. Està tan lluny de l’hiperealisme com de l’abstracció, i la paraula clau és organicitat. Una nova expressió pagesa que procedeix meticulosament, capturant la temporalitat, i que en els seus millors moments evita de forma absoluta l’impacte.
Som matèria i la matèria ens imanta. Foc, terra, aire i aigua, les pintures d’en Josep de ca l’Estrany no parteixen dels tres colors bàsics sinó dels quatre elements essencials. Plató explica al Timeu que un déu va fer el món a partir dels quatre elements. Va fer-ho, primer, per tal que “el món fos en la mesura possible un vivent complet fet de parts completes; segon, que fos únic pel fet que no quedés a fora res que pogués donar origen a un altre món semblant; i tercer, que no pogués envellir ni emmalaltir.” Aquestes completud, autonomia i permanència són les que l’obra d’en Josep comparteix amb el món.
