La pintura d’en Josep de ca l’Estrany (2)
Sabent que en Josep de ca l’Estrany servia les maduixes al restaurant de la Ruscalleda de Sant Pol se’m va presentar una pregunta.
Ni en pintura he menjat al Bulli, ni m’han convidat mai al Sant Pau. De fet, imaginar-me que al Maresme es cuinen idees com ara uns canalons amb la carn a fora i la pasta a dintre, o plats d’homenatge als cantautors o al triplet del Barça, més aviat em fa desconfiar. El geni local cau tan fàcilment en el grotesc! Sóc fill adoptiu del Maresme, i en els anys que fa que sóc aquí m’he anat fent una idea subjectiva d’aquest món i de la seva gent. Són unes terres per mi de molta compressió, un món petit i disparat on les distàncies són tan curtes com difícils de recòrrer, on l’obertura i l’amplitud del mar es contraposa a les barreres – muntanyes, vies de tren, camps tancats, parets, cues de cotxes, burots d’autopista -, un món tan obert com tancat, un caràcter comprimit i expansiu, amb la força del vapor del primer tren de l’estat combinada amb la persistència local – la indústria i la pagesia, la miniatura i l’exterioritat , Jordi Pujol, la maquinària tèxtil, els tallers sords de la indústria submergida… La superpoblació marina compensada, recompensada, pels recers del Montnegre.
Escolto la Carme Ruscalleda en una gravació. Diu que la maduixa pots “mirar-te-la com una peça de postres, i a més posar-la a l’altra banda. La maduixa és arrodonida com un tomàquet, és vermella, té llavors, és acidulada com un tomàquet. Si tens la dissort de tacar-te et costa treure la taca com un tomàquet. Per tant, aquesta maduixa ja és portar-la al món salí. Fer-te un pa amb maduixots. Amb un bon pa, fregar-hi una maduixa madura, regar-ho amb un bon oli d’oliva, una punteta de sal i us asseguro que l’experiència mereix.”
Davant d’aquest món, em preguntava jo, tenint al cap les plantacions de maduixa d’en Josep de ca l’Estrany, davant del desplaçament del menjar a la pintura, quina havia de ser la posició del pagès? En Josep de ca l’Estrany fa les millors maduixes del Maresme. Pot permetre’s, un pagès, desvincular-se d’una essència destil·lada per segles de treball de la terra? La maduixa no és com la taula, aquí la imaginació té poc a dir-hi, la maduixa és la maduixa. No veig clara la relació d’en Josep amb la Fira de la Maduixa. Les seves maduixes són massa serioses per això.
Més intel·ligent que portar la maduixa a la pintura era saltar al camp contrari i dur la pintura a la maduixa. Restituir-li la dolçor que el món de la cuina li podia treure per un joc circumstancial.
